LA PASSIÓ SEGONS EL QUART EVANGELI (Jn 18-19): ANÀLISI DELS PARAL·LELS I CITACIONS DE LA LXX.

LA PASSIÓ SEGONS EL QUART EVANGELI (Jn 18-19): ANÀLISI DELS PARAL·LELS I CITACIONS DE LA LXX.

1. Els textos.

El Quart Evangeli.	La LXX (traducció de la BCI).
18, 5: le,gei auvtoi/j evgw, eivmi : Els diu “Jo sóc”. 18,6: w`j ou=n ei=pen auvtoi/j\ evgw, eivmi( avph/lqon eivj ta. ovpi,sw kai. e;pesan camai: Així que els digué: «Jo sóc», retrocediren i caigueren per terra.	Ex 3,14: kai. ei=pen o` qeo.j pro.j Mwush/n evgw, eivmi : Llavors Déu digué a Moisès: “Jo sóc”.
18,20: evgw. parrhsi,a| lela,lhka tw/| ko,smw|( evgw. pa,ntote evdi,daxa evn sunagwgh/| kai. evn tw/| i`erw/|( o[pou pa,ntej oi` VIoudai/oi sune,rcontai( kai. evn kruptw/| evla,lhsa ouvde,nÅ : jo en públic he parlat al món. Jo sempre he ensenyat en una sinagoga i en el temple, on tots els jueus es reuneixen. I no he dit res en secret.	Is 45,19: ouvk evn krufh/| lela,lhka ouvde. evn to,pw| gh/j skoteinw/| ouvk ei=pa tw/| spe,rmati Iakwb ma,taion zhth,sate evgw, eivmi evgw, eivmi ku,rioj lalw/n dikaiosu,nhn kai. avnagge,llwn avlh,qeian: No he parlat en un lloc amagat, en un indret d'un país tenebrós. No he dit pas als descendents de Jacob que busquessin en mi respostes obscures. Jo, el Senyor, parlo clarament i anuncio les coses en llenguatge planer.
18,22: tau/ta de. auvtou/ eivpo,ntoj ei-j paresthkw.j tw/n u`phretw/n e;dwken r`a,pisma tw/| VIhsou/ eivpw,n\ ou[twj avpokri,nh| tw/| avrcierei/: Així que ell hagué parlat d’aquestes coses, un dels guardes que estava al costat, donà una bufetada a Jesús dient: «¿Així contestes al gran sacerdot?»	Ex 22,27: qeou.j ouv kakologh,seij kai. a;rcontaj tou/ laou/ sou ouv kakw/j evrei/j: No blasfemis contra Déu ni maleeixis el cap del teu poble.
19,7: avpekri,qhsan auvtw/| oi` VIoudai/oi\ h`mei/j no,mon e;comen kai. kata. to.n no,mon ovfei,lei avpoqanei/n( o[ti ui`o.n qeou/ e`auto.n evpoi,hsen: Els jueus li van contestar: «Nosaltres tenim una Llei, i segons la Llei ha de morir, perquè s'ha fet a si mateix Fill de Déu.»	Lv 24,16: ovnoma,zwn de. to. o;noma kuri,ou qana,tw| qanatou,sqw li,qoij liqobolei,tw auvto.n pa/sa sunagwgh. Israhl eva,n te prosh,lutoj eva,n te auvto,cqwn evn tw/| ovnoma,sai auvto.n to. o;noma kuri,ou teleuta,tw : Qui blasfemi contra el nom del Senyor serà condemnat a mort. Tota la comunitat l'apedregarà. Tant si és un immigrant com si és un nadiu israelita, morirà, perquè ha blasfemat contra el nom del Senyor[1].
19,24: diemeri,santo ta. i`ma,tia, mou e`autoi/j kai. evpi. to.n i`matismo,n mou e;balon klh/ron : s’han repartit entre ells els meus vestits; s'han jugat als daus la meva roba.	Sl 22,19: diemeri,santo ta. i`ma,tia, mou e`autoi/j kai. evpi. to.n i`matismo,n mou e;balon klh/ron: s’han repartit entre ells els meus vestits; s'han jugat als daus la meva roba.
19,28: Meta. tou/to eivdw.j o` VIhsou/j o[ti h;dh pa,nta tete,lestai( i[na teleiwqh/| h` grafh,( le,gei\ diyw/: Després d'això, sabent Jesús que tot s'ha acomplert, perquè es complís l'Escriptura, diu: «Tinc set».	Sl 69,22: kai. e;dwkan eivj to. brw/ma, mou colh.n kai. eivj th.n di,yan mou evpo,tisa,n me o;xoj : Em tiren fel al menjar; quan tinc set, em fan beure vinagre. Sl 63,2: o` qeo.j o` qeo,j mou pro.j se. ovrqri,zw evdi,yhse,n soi h` yuch, mou posaplw/j soi h` sa,rx mou evn gh/| evrh,mw| kai. avba,tw| kai. avnu,drw|: Tu ets el meu Déu, Senyor; a l'alba et cerco. Tot jo tinc set de tu, per tu es desviu el meu cor en terra eixuta, assedegada, sense aigua.
19,31: Oi` ou=n VIoudai/oi( evpei. paraskeuh. h=n( i[na mh. mei,nh| evpi. tou/ staurou/ ta. sw,mata evn tw/| sabba,tw|( h=n ga.r mega,lh h` h`me,ra evkei,nou tou/ sabba,tou: Llavors com que era el dia de la preparació per als jueus, i perquè els cossos no es quedessin a la creu en dissabte, perquè era gran el dia d’aquell dissabte.	Dt 21,23: ouvk evpikoimhqh,setai to. sw/ma auvtou/ evpi. tou/ xu,lou avlla. tafh/| qa,yete auvto.n evn th/| h`me,ra| evkei,nh| o[ti kekathrame,noj u`po. qeou/ pa/j krema,menoj evpi. xu,lou kai. ouv mianei/te th.n gh/n h]n ku,rioj o` qeo,j sou di,dwsi,n soi evn klh,rw|: el seu cadàver no ha de quedar penjat tota la nit. L'han d'enterrar el mateix dia, perquè tot home penjat en un patíbul és un maleït de Déu. No profanis el país que el Senyor, el teu Déu, et dóna en possessió.

2. Anàlisi.

2.1. Jn 18,5-6: evgw, eivmi.

Joan reprèn aquí l’expressió que fa servir la LXX quan Déu revela el seu nom a Moisés en Ex 3,14. Aquesta expressió forma part del llenguatge del Quart Evangeli pel que fa a la confessió de la divinitat de Jesús. Fora del pròleg (1,1), l’Evangeli de Joan no diu obertament que “Jesús és Déu”, segurament per a no xocar amb el dogma del monoteisme. Tot i això, té fórmules par a situar clarament Jesús en l’àmbit de la divinitat. Una d’aquelles fórmules és l’ús del “evgw, eivmi” en absolut (sense complement). Ho trobem en altres llocs com aquest: “avpV a;rti le,gw u`mi/n pro. tou/ gene,sqai( i[na pisteu,shte o[tan ge,nhtai o[ti evgw, eivmi : Us ho dic ara, per endavant, perquè, quan passi, cregueu que Jo Sóc” (Jn 13,19). En efecte, la comunitat primitiva, en la predicació i les confessions, havia de jugar amb les dues cares de la seva fe. D’una banda, la fe en el monoteisme, i de l’altra, la mateixa fe en la divinitat de Jesús. Una de les fórmules que van salvar les dues cares de la seva confessió va ser l’aplicació a Jesús d’aquells atributs que l’AT tenia reservats a Déu. Així, el Quart Evangeli confessa clarament la divinitat de Jesús aplicant-li el nom que l’Èxode donava a Déu.

2.2. Jn 18,20.

Aquest text és una citació adaptada d’Is 45,19. En ambdós casos, es tracta d’un debat sobre el valor de les declaracions de Déu i de Jesús. Isaïes contraposa la solidesa de la paraula de Déu i les pretensions dels ídols. En Joan, es tracta d’un judici fet a Jesús basant-se sobre la seva predicació. Un altre element que no s’ha de perdre de vista és que, quan s’escriu el Quart Evangeli, la comunitat cristiana s’està expandint per la predicació i alhora perseguida a causa de la mateixa predicació. Llavors, l’autor del Quart Evangeli dóna la predicació de Jesús com a model que hauran de seguir els seus deixebles en els seus elements fonamentals:

· predicar en públic.

· La predicació està destinada a tot el món.

· Anar a les sinagogues i al temple i altres llocs on es reuneixen els jueus.

· Una comunitat oberta i no tancada en el secret.

De fet, si mirem l’esquema de les primeres missions que presenta els Fets dels Apòstols, veiem que els deixebles van seguir aquest full de ruta. És justament aquí que es dóna el paral·lelisme amb el text d’Is 45,19.

Si llegim a partir del verset 18, el text d’Isaïes té aquesta esquema:

-Això diu el Senyor+ la creació

-Jo sóc el Senyor no n’hi ha d’altre

no he parlat

no he dit

-Jo sóc el Senyor...parlo.

D’aquí podem deduir la importància de la última afirmació positiva que ressalta per les dues negacions que la precedeixen. Per la seva paraula, el Senyor crea un món ric, poblat i no buit. La seva paraula i llurs efectes es contemplen i mai són ocultes. Ja que la seva paraula és clara, recta i justa, cal escampar-la. Més aviat, l’ocultisme és el propi dels ídols contra els quals s’afirma la unicitat de Déu (Is 45,18). De fet, la paraula buit pot referir-se també als ídols com passa en Is 41,29. L’afirmació d’Isaïes és que els jueus no hauran d’amagar-se per a encontrar el seu Senyor com passa amb els ídols. L’encontraran en mig de la terra poblada, que vol dir en el curs de la història. És en aquest context que s’entén la necessitat d’escampar la seva paraula. A partir d’aquí, Joan cita aquest text per a ensenyar que la paraula de Jesús és paraula de Déu i, per això, cal predicar-la segons el mateix model de Jesús. Els deixebles hauran d’anar a les sinagogues, al temple i altres llocs on es reuneixen els jueus. Però, com que la paraula de Jesús és un missatge universal, hauran de parlar al món sencer. En un temps de persecució, la temptació seria de quedar-se tancats. Per això Joan els convida a no amagar-se i a parlar en públic.

2.3. Jn 18,22

El Nou Testament Trilingüe[2] fa d’aquest verset el paral·lel d’Ex 22,27 que prohibeix la blasfèmia contra Déu i la maledicció o el menyspreu envers el cap del poble. Tanmateix, no queda clar en què la resposta de Jesús respon a una d’aquestes dues ofenses. D’aquí, hom pot fer una dobla lectura.

Primer, hom pot interpretar que al guarda, la resposta de Jesús al gran sacerdot li va semblar una falta de respecte. De fet, Jesús no respon a la pregunta del gran sacerdot sinó que li fa unes altres consideracions. Irònicament, subratlla que, tot i ser gran sacerdot, no està a l’altura de la situació. Ja que Jesús va ensenyar més d’una vegada en públic, almenys hauria de ser al corrent del que va ensenyar al temple que està sota el seu control directe.

L’altra lectura d’aquest text seria lligar-lo amb els versets 21 i 22 que el precedeixen. El guarda hauria copsat el paral·lelisme que Jesús posava entre la seva paraula i la paraula de Déu com ho acabem d’analitzar. Així doncs, es podria entendre en què la pretensió de Jesús constitueix una blasfèmia contra Déu, aquella que prohibeix Ex 22,27. Per al guarda, Jesús es faria l’igual de Déu ja que compara la seva paraula amb la paraula de Déu.

2.4. Jn 19,7.

La pretensió de Jesús a ser fill de Déu passa per una blasfèmia als ulls dels jueus. De fet, la Torà castigava la blasfèmia contra Déu. Ara bé, cal analitzar en què aquesta pretensió de Jesús constitueix una blasfèmia. L’AT desnombra els casos que poden caure sota aquesta qualificació:

· Invocar el nom de Déu en va: “No juris en fals pel nom del Senyor, el teu Déu, perquè jo, el Senyor, no tinc per innocent el qui jura en fals pel meu nom” (Ex 20,7).

· Injuriar a Déu: “No blasfemis contra Déu ni maleeixis el cap del teu poble” (Ex 22,27).

· Atacar el poble de Déu: “El rei d'Assíria ha enviat el seu ajudant de camp per insultar el Déu viu. Tant de bo que el Senyor, el teu Déu, el castigui per tot el que li ha sentit a dir! Tu prega al Senyor pels pocs que resten del seu poble” (2 Re 19,4).

· Alegrar-se de les desgràcies del poble de Déu: “Llavors sabràs que jo, el Senyor, he sentit tots els ultratges que tu has proferit contra les muntanyes d'Israel: ‘Quin desert, aquestes muntanyes! Ens les donen, són ben nostres!” (Ez 35,12).

· Insultar al Messies de Déu: “Llavors sabràs que jo, el Senyor, he sentit tots els ultratges que tu has proferit contra les muntanyes d'Israel: ‘Quin desert, aquestes muntanyes! Ens les donen, són ben nostres!” (Sl 88,51).

La pretensió de Jesús podria caure sota el primer i el segon cas. Pretendre ser fill de Déu és fer-se igual a Déu o jugar amb el seu honor comparant-lo a un home (Jesús). De fet, aquesta és la interpretació que dóna el mateix evangeli: “Davant d'això, els jueus, amb més afany, buscaven de matar-lo, perquè veien que, a més de violar el repòs del dissabte, afirmava que Déu era el seu Pare i es feia així igual a Déu” (Jn 5,18). En realitat però, segons l’evangeli, si hi ha blasfèmia, és en el sentit contrari. Hi ha blasfèmia perquè els jueus deshonoren el Fill del mateix Pare que equivocadament pensen servir (8,49). Si els jueus juguen amb els dos primers sentits de la blasfèmia en l’AT per a acusar a Jesús, l’autor del Quart Evangeli juga amb els tres últims. Els jueus blasfemen contra Déu en la mesura que maltracten el seu fill, igual que els reis estrangers van maltractar el seu poble (2 Re 19,4), de la mateixa manera que els pobles veïns d’Israel es van alegrar de les seves desgràcies (Ez 35,12), o van insultar el Messies de Déu (Sl 88,51). Aquest és l’argument que dóna Jesús pel que fa a la seva pretensió de ser fill de Déu: “Jesús els replicà: En la vostra Llei no hi ha escrit: Jo declaro que sou déus? Per tant, si l'Escriptura, que no es pot anul·lar, anomena déus els qui van rebre la paraula de Déu, per què a mi, a qui el Pare ha consagrat i enviat al món, m'acuseu de blasfèmia quan declaro que sóc Fill de Déu?” (Jn 10,34-38). Per tant, segons l’Evangeli, els jueus actuen equivocadament pensant castigar una blasfèmia, però, en realitat, n’estant cometent una de molt més greu.

2.5. Jn 19,24.

Aquest text és una citació fidel del Salm 22,19 que és un salm de lamentació i pot ser analitzat també com a salm messiànic. El fidel de Déu que hi descobrim s’assembla al Servent de Déu pel que fa al sofriment, a la confiança en Déu i a la seva vocació universal. Si el sofriment que exposa el salm pot ser una realitat de cada fidel de Déu, hi ha indicis que deixen veure que aquesta persona té una relació privilegiada amb Déu. El relat del seu sofriment i els beneficis del seu alliberament de cara al seu poble i tota la humanitat van més enllà de les dimensions d’una persona qualsevol. Quin fidel de Déu podria pensar que el seu recorregut individual, els seus sofriments i el seu alliberament farien que totes les nacions de la terra es convertissin a Déu? Per això, molts comentaristes apunten per un rei o una altra persona de gran categoria. I d’aquí, hom pot pensar a la figura del Servent de Jahvè o el Messies.

Ja al verset 11, tenim una dada que apunta en la mateixa direcció: “Acabat de néixer, em van dur a la teva falda, des d'aleshores ets el meu Déu”. El text aquí sembla fer referència à una cerimònia de reconeixement o d’adopció en l’orient antic. En el primer cas, el pare agafava la criatura que acabava de néixer als seus genolls per a testificar davant de tothom que el reconeixia com a fill seu. Per tant, el nostre salmista se sent fill de Déu de manera especial, encara que a nivell espiritual.

En aplicar aquest salm a Jesús, el Quart Evangeli confessa que en ell es compleixen les Escriptures. De fet, Jesús és l’únic del qual el recorregut individual, els sofriments, la mort i la resurrecció van tenir valor i efectes universals. És possible també que l’autor expressés irònicament el contrast entre la relació Jesús-creients i Jesús-enemics. Tots dos grups es parteixen i compateixen quelcom de Jesús. Però, els enemics es parteixen allò que és superficial i extrínsec (els vestits) mentre que els creients comparteixen la seva vida (el seu cos i la seva sang). Així doncs, segons el Quart Evangeli, el Crist mort i ressuscitat es pot tenir i compartir només en l’àmbit de la fe.

2.6. Jn 19,28.

Aquest relat es fa ressò del Salm 69,22. En ambdós casos, es tracta d’una set i del vinagre. Ja al nivell dels conceptes notem la primera contradicció: el vinagre és una solució equivocada al problema de la set. Pel que fa a la passió de Jesús, hom pot interpretar aquest gest en el sentit de la tortura o imaginar-se que podia accelerar la seva mort. De fet, el text que ve a continuació subratlla que la proximitat dels preparatius de la pasqua va influir en el procés. Tanmateix, el Salm 63,2 ens pot donar una altra clau de lectura. Aquí, hom llegeix la set en sentit metafòric: la set de Déu. Jesús, en expressar la seva set, es situa al nivell espiritual (el desig profund de Déu) i els seus enemics l’entenen al nivell fisiològic. Per això li donen el vinagre, o per a burlar-se d’ell, o per a torturar-lo. En efecte, el Quart Evangeli subratlla sovint aquesta incomprensió dels enemics de Jesús que no copsen el sentit profund de les seves paraules i es queden al nivell superficial (Jn 6,32-42).

2.7. Jn 19,31.

Aquest passatge fa referència a la prohibició de deixar els cossos a la creu en dissabte que surt en Dt 21,23. La raó que dóna la LXX per a aquesta prohibició és que “tot home penjat en un patíbul és un maleït de Déu”, però no queda clar justament en quin sentit ho és. El Sefarim que és la traducció francesa feta pels rabins jueus a partir del text hebreu diu: “car un pendu est chose offensante pour Dieu”. En aquest sentit, un penjat a la creu en dissabte seria una blasfèmia contra Déu. Tanmateix, no s’explica exactament en què seria una blasfèmia. La Mishnah que sovint ens ajuda en casos similars no dóna tampoc una explicació clara d’aquesta blasfèmia: “And they let it down at once. If it remains there overnight a negative command is thereby transgressed, for it is written, His body shall not remain all night upon the tree, but thou shall surely bury him the same day; for he that is hanged is a curse against God; as if to say: Why was this one hanged? Because be blessed the Name, and the Name of Heaven was found profaned”[3]. El text parla d’una maledicció sense deixar clar el seu objecte i subjecte. No queda clar si és tracta d’una maledicció feta per Déu o d’una maledicció (blasfèmia) contra Déu. El Targum Pseudo-Jonathan en canvi, fa una lectura molt aclaridora: “Sa dépouille mortelle ne devra pas passer la nuit sur le bois; mais vous devez l’enterrer le jour même, car c’est une offense devant Dieu de pendre un home, sauf s’il le doit à ses fautes. Et parce qu’il a été fait à l’image de Yahvé, vous l’enterrerez au coucher du soleil, pour que les créatures ne l’insultent pas et que vous ne polluiez point avec des cadavres des condamnés, votre terre que Yahvé va vous donner en héritage”[4]. Així doncs, la raó d’aquesta prohibició seria que l’home és imatge de Déu. Ni que fos un criminal condemnat, cal respectar aquesta imatge i no exposar-la a la creu en dissabte, dia dedicat a l’adoració de Déu.

CONCLUSIÓ

Sigui per al·lusions o per citacions, el Quart Evangeli deixa clar la seva intenció de demostrar que totes les Escriptures s’acompleixen en Jesús. Llegir les escriptures (AT) és arribar a descobrir-hi el Jesús que ja hi és des del inici. El seu plantejament però va més enllà de la del compliment de les Escriptures en Jesús. No es tracta de mirar com l’AT condueix a Jesús sinó de descobrir que Jesús ja era el seu contingut i el seu centre des delinici.

---

[1] Vegeu també: Ex 20,7; 22,27.

[2] Nou Testament Grec Llatí Català, Associació Bíblica de Catalunya, Barcelona: Editorial Claret ³1995.

[3] The Mishnah, Sanhedrin 6,4, HERBERT DANBY, D. D. Edition, Oxford University Press 1933.

[4] Targum Pseudo-Jonathan, in L e DÉAUT, R., Targum du Pentateuque, Tome IV Deutéronome, Sources Chrétiennes N^o 271, Paris: Cerf 1980.