EL SALM 22 AMB LA TEOLOGIA DE LES LAMENTACIONS DEL PROFETA JEREMIES
EL SALM 22 AMB
I. EL TEXT DEL SALM 22
a la tonada de «Aièlet haixàhar».
Salm del recull de David.
2 Déu meu, Déu meu,
per què m'has abandonat?
No véns a salvar-me,
no t'arriba el meu clam.
3 Crido de dia i no em respons, Déu meu;
crido de nit, sense repòs.
4 I això que tu ets el Sant,
que té per tron les lloances d'Israel!
5 En tu confiaven els nostres pares,
hi confiaven i els vas alliberar;
en tu confiaven i no foren confosos.
7 Però jo sóc un cuc, no pas un home,
befa de la gent, menyspreat del poble.
8 Tots els qui em veuen es riuen de mi,
fan ganyotes, prenen aires de mofa:
9 «Que s'adreci al Senyor, que ell el salvi,
que l'alliberi, si tant se l'estima!»
10 Però tu em tragueres del si de la mare,
ets tu qui em confiares als seus pits;
11 acabat de néixer, em van dur a la teva falda, des d'aleshores ets el meu Déu.
12 No t'allunyis, que el perill és a prop
i no tinc qui m'ajudi.
m'acorralen vedells de Basan;
14 uns lleons que destrossen i rugeixen
baden la boca contra mi.
15 Tot jo m'escolo com l'aigua,
se'm deslloriguen tots els ossos;
el cor, com si fos cera,
se'm fon dins les entranyes.
16 La meva gola està resseca com terrissa,
la llengua se m'encasta al paladar.
M'ajeus a la pols de la mort.
m'encercla un estol de malfactors;
m'han lligat les mans i els peus,
18 puc comptar tots els meus ossos.
Em miren, em contemplen satisfets;
19 es reparteixen entre ells els meus vestits,
es juguen als daus la meva roba.
20 Però tu, Senyor, no t'allunyis;
força meva, cuita a defensar-me.
21 Allibera la meva vida de l'espasa,
que no mori entre les grapes del gos;
22 salva'm de la gola del lleó,
guarda'm de les banyes del brau.
Senyor, m'has escoltat!
23 Anunciaré el teu nom als meus germans,
et lloaré enmig del poble reunit:
24 «Fidels del Senyor, lloeu-lo,
fills de Jacob, glorifiqueu-lo,
reverencieu-lo, fills d'Israel!
25 Perquè no ha rebutjat ni menyspreat
el pobre desvalgut;
no l'ha privat de la seva mirada
i quan cridava auxili l'ha escoltat.»
26 En tu s'inspirarà el meu cant
davant de tot el poble;
davant dels fidels oferiré el que vaig prometre.
27 Els humils en menjaran fins a saciar-se,
lloaran el Senyor els qui el cerquen
i es diran: «Que tingueu llarga vida!»
28 Ho tindran present i tornaran al Senyor
tots els països de la terra,
es prosternarà davant seu
gent de totes les nacions.
29 Perquè la reialesa és del Senyor:
ell és el sobirà dels pobles.
30 Els qui estan plens de vida l'adoren,
s'agenollen davant d'ell els moribunds
i el qui ja no es pot revifar.
31 Una descendència donarà culte al Senyor;
parlaran d'ell a aquesta generació.
32 Vindran a anunciar la seva bondat
al poble que ha de néixer,
i diran: «El Senyor ha fet tot això!»
El salm 22 té dues parts principals: v. 2-22 i v. 23-32. Aquestes dues unitats tenen un to tant diferent que alguns comentaristes hi van veure la proba que, a l’inici, van ser dos salms que una ma va ajuntar en un sol. Però la complementarietat entre els dos conjunts en una esquema de la confessió apunta per a una unitat innegable. Com passa sovint en aquesta esquema, després de la lamentació ve l’acció de gràcies.
La primera secció deixa veure dos conjunts ben estructurats (v. 2-11 i 12-22), però no deixa de ser una unitat organitzada a l’entorn del Déu, el Déu del salmista, el Déu de l’aliança, el Déu que va actuar en el passat i que ara sembla abandonar el salmista, una situació que no lliga amb la seva anomenada d’un Déu salvador.
1.1. El primer conjunt (2-11) és un quiasme estructurat amb l’esquema A-B-B´-A´:
A Una triple crida al “Déu meu” (2-3): El salmista es sent abandonat i llança el crit de
desemparament.
B La triple evocació del verb “confiar” (4-6): El salmista gira la seva mirada cap al Déu dels seus pares.
B´ El joc d’aquesta confiança entre “jo”, “Tu”, “jo” (7-11): Menyspreat pel poble i abandonat
per Déu, la situació del salmista contrasta amb la seguretat i la confiança que Déu li va
donar quan acabava de néixer.
A´ Retorn al tema “Déu meu” (11): El Déu que el va reconèixer com a fill seu propi hauria ara de ser coherent i actuar en conseqüència.
Per il·lustrar el seu desemparament, el salmista compara l’experiència positiva dels seus avantpassats amb la seva pròpia experiència, de moment molt negativa. Té la mateixa esperança que els seus pares. Ells van experimentar una salvació col·lectiva i ell també individualment va fer la mateixa experiència al moment del naixement. Però, mentre que ells van ser auxiliats sovint, ell es veu abandonat pel mateix Déu. D’entrada fa notar el contrast: D’una banda ell és com un cuc i Déu té per tron les lloances d’Israel al temple. D’altra banda, els seus avantpassats mai no van tenir vergonya car Déu els salvava sempre, però ell ara, tots els qui el veuen s’en riuen. Perquè aquesta diferència en la manera d’actuar del Senyor?
Els versets 12 i 20 es corresponen i formen un paral·lel A//A´. En tots dos es subratlla la petició “no t’allunyis” i la necessitat de l’ “ajuda”.
Els versets 13-19 i 21-22 formen el segon paral·lel estructurat a l’entorn de la terminologia “gola”, “lleó” i “gos”. A dintre dels versets 13-19 es pot analitzar també el petit díptic A-B-A´-B´ entre el grup de 13-15 i el de 16-19 construïts sobre la terminologia “m’envolta” (A//A´ en13 i 18) i “els ossos” (B//B´) en15 i 18).
Els versets 13-19 exposen la situació del salmista i els versets 21-22 demanen un canvi de situació. Per a descriure la seva situació i els poders que el persegueixen, el salmista fa servir imatges d’animals felins i bòvids. No es veu clar a quin tipus d’adversari fa referència. Podrien ser els humans i en aquest supòsit la seva situació seria un cas d’injustícia: “Las comparaciones con las bestias no tenía nada ofensivo para la sensibilidad del mundo antiguo. Lejos de eso, el poeta, al hacer una comparación de esta clase, quiere darnos a entender únicamente que se trata de personas poderosas y principales, cuyo furor es muy de temer”.[1] Aquest text no seria l’únic en el que es tracta dels enemics fent servir la metàfora dels animals. Llegim per exemple en el salm 7,3 : “Que no m'arrabassin la vida com lleons: si em claven les urpes, ningú no em salvarà”, o en el salm 10,9 : “Els seus ulls espien l'indefens, sotja d'amagat, com un lleó entre els matolls, a punt per a endur-se el dissortat; el captura, i amb el llaç l'arrossega; s'ajup, s'aclofa fins a terra, cau l'indefens a les seves urpes. Pensa en el seu cor: «Déu se n'oblida, aparta els ulls, no veu mai res”. Pot ser també que el salmista faci referència als poders hostils de tipus demoníac i aquí estaríem davant d’una situació de malaltia greu. En el món oriental antic, hom recorria als símbols diabòlics per a explicar l’origen misteriós de les malalties.
Aquesta unitat del verset 2 al verset 22 exposa dos moments del drama del salmista oposats com la tesi i l’antítesi: A l’inici l’autor exposa la seva situació on espera una salvació que triga massa i es queixa d’un Déu que no respon (v. 2-3). Aquesta primera fase s’oposa a la fase final del drama on Déu respon a qui li suplica que estigui a prop i que manifesti la seva salvació (v. 20-22). Hom pot fer veure aquest paral·lelisme mirant la terminologia que es fa servir:
| 2 Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat? Estan lluny d’obtenir la meva salvació Les paraules del meu rugit . | 12 No t'allunyis, que el perill és a prop i no tinc qui m'ajudi. Uns lleons que destrossen i rugeixen baden la boca contra mi. |
| 7 Però jo sóc un cuc, no pas un home, befa de la gent, menyspreat del poble. 8 Tots els qui em veuen es riuen de mi, fan ganyotes, prenen aires de mofa. | 18 Puc comptar tots els meus ossos. Em miren, em contemplen satisfets; 19 es reparteixen entre ells els meus vestits, es juguen als daus la meva roba. |
| 9 Que s'adreci al Senyor, que ell el salvi, que l'alliberi, si tant se l'estima! 11 Acabat de néixer, em van dur a la teva falda, des d'aleshores ets el meu Déu. | 20 Però tu, Senyor, no t'allunyis; força meva, cuita a defensar-me. 21 Allibera la meva vida de l'espasa, que no mori entre les grapes del gos; 22 Salva'm de la gola del lleó, guarda'm de les banyes del brau. Senyor, m'has escoltat. |
2. La segona secció (v. 23-32).
seva faç i quan cridava auxili l'ha escoltat.
El punt B introduït pel “perquè” ens comunica la bona notícia que la pregària del salmista ha sigut escoltada. Déu no ha rebutjat ni menyspreat el pobre desvalgut; no l'ha privat de la seva mirada i quan cridava auxili l'ha escoltat. Aquesta constatació sembla ser una dada històrica sobre la manera habitual d’actuar de part del Senyor. Però, al mateix temps, és la conclusió que el salmista treu de la seva experiència personal. Ara, el Déu que experimenta el salmista és coherent i lliga bé amb la imatge que els havien ensenyat els seus avantpassats, la d’un Déu sempre fidel i disposat a salvar els qui confien en ell.
Llavors, els paral·lels A-A´ dónen més precisió sobre el ritu d’acció de gràcies: “Anunciaré el teu nom als meus germans, et lloaré enmig del poble reunit: «Fidels del Senyor, lloeu-lo, fills de Jacob, glorifiqueu-lo, reverencieu-lo, fills d'Israel! En tu s'inspirarà el meu cant davant de tot el poble; davant dels fidels oferiré el que vaig prometre”. Així aprenem que aquesta cerimònia serà comunitària i hi abundarà la lloança en la qual participaran els adoradors de Jahvé.
2.2. El segon conjunt (27-32) també és una asimetria concèntrica
A Els humils en menjaran fins a saciar-se, lloaran el Senyor els qui el cerquen i es diran: «Que
tingueu llarga vida!» Ho tindran present i tornaran al Senyor tots els països de la terra,es
prosternarà davant la seva faç, gent de totes les nacions (27-28).
B Perquè la reialesa és del Senyor: ell és el sobirà dels pobles (29).
A´ Els de la terra qui estan plens de vida menjaran i l'adoraran, s'agenollaran davant de la seva
faç els moribunds i el qui ja no es pot revifar. Una descendència donarà culte al Senyor;
parlaran d'ell a aquesta generació. Vindran a anunciar la seva bondat al poble que ha de
néixer, i diran: «El Senyor ha fet tot això!» (30-32).
El paral·lelisme A-A´ es fa a base d’una terminologia similar: Menjar, terra, vida i el fet de prosternar-se davant de la faç de Déu. Al final d’aquesta unitat el to canvia en una confessió de fe mitjançant l’acció de gràcies. La cerimònia d’acció de gràcies es precisa més. Es tracta d’un banquet sacrificial, probablement a Jerusalem, centre de la lloança de tota la creació. En Jean Cales subratlla aquest canvi així: “De toute manière, on ne peut que s’étonner des dimensions que l’auteur donne assez soudainement à son action de grâces. C’est un peu trop facile de faire des versets 28 à 32 un poème étranger et hétéroclite, sous prétexte d’un changement de rythme. Nous croyons que cet élargissement ne peut se comprendre que si l’on se souvient que Jérusalem, et surtout son temple, sont l’univers en raccourci. Ce qui s’y passe est l’annonce de ce qui se passera un jour, à l’échelle cosmique ».[2]
| | Es prosternarà davant de la seva faç, gent de totes les nacions (28). |
| Perquè no ha rebutjat ni menyspreat el pobre desvalgut; no l'ha privat de la seva faç i quan cridava auxili l'ha escoltat (25). | |
| | Els de la terra qui estan plens de vida menjaran i l'adoraran, s'agenollaran davant de la seva faç els moribunds i el qui ja no es pot revifar(30). |
3. EL SALMISTA I EL CONTEXT DEL SALM.
L’origen, l’època de composició i la persona del salmista són tres qüestions molt discutides pel que fa al salm 22. De fet, una mica més de llum sobre aquests temes ens ajudaria a penetrar millor el missatge i la teologia del salm. Avui dia, la majoria dels comentaris apunten per una composició més tardana, encara que no faltin uns arguments per pensar a una origen més antiga. El salm 22 sembla ser una composició post-exílica: “Jusqu’au siècle dernier, l’origine davidique fut admise sans conteste. Il est bien de critiques non catholiques qui s’hi tiennent aujourd’hui. La plupart regardent le ps. XXIII comme exilien, post exilien, voire maccabéens. Raisons alléguées: vocabulaire et langage exempts d’archaïsmes, développement très avancé du messianisme, parenté avec Job et surtout avec les poèmes isaïens sur le Serviteur de Yahvé...Cependant l’irrégularité du rythme peut plaider en faveur d’une origine ancienne. De même la place du psaume près du début du psautier”.[3]
No obstant això, cal reconèixer que el salm no es deixa datar fàcilment. Hi falten referències a qualsevol situació històrica que ens podés guiar. El tema de l’exili no s’hi deixa veure clarament. Només l’acció de gràcies suposa la possibilitat d’una acció litúrgica en el temple. No sabem de quin temple es tracta aquí. Pot ser el primer o el segon temple. Només ens queda l’argument del vocabulari i dels temes: “Le vocabulaire et les thèmes exploités apparentent le psaume 22 aux psaumes les plus jeunes des collections davidiques: Les psaumes 69, 71, 102, 139; quelques traits rappellent même le livre de Job ou les chants du Serviteur d’Isaïe”.[4]
Si el sofriment que exposa el salm pot ser una realitat de cada fidel de Déu, hi ha indicis que deixen veure que aquesta persona té una relació privilegiada amb Déu. El relat del seu sofriment i els beneficis del seu alliberament de cara al seu poble i tota la humanitat van més enllà de les dimensions d’una persona qualsevol. Quin fidel de Déu podria pensar que el seu recorregut individual, els seus sofriments i el seu alliberament farien que totes les nacions de la terra es convertissin a Déu? Per això, molts comentaristes apunten per un rei o una altra persona de gran categoria.
Ja al verset 11 tenim una dada que apunta en la mateixa direcció: “Acabat de néixer, em van dur a la teva falda, des d'aleshores ets el meu Déu”. El text aquí sembla fer referència à una cerimònia de reconeixement o d’adopció en l’orient antic. En el primer cas, el pare agafava la criatura que acabava de néixer als seus genolls per a testificar davant de tothom que el reconeix com a fill seu. Per tant, el nostre salmista es sent fill de Déu de manera especial, encara que a nivell espiritual: “Yahvé fut l’auteur de sa naissance; il le fit reposer en assurance sur les mamelles maternelles dont il suçait le lait; dès la sortie du sein, il l’avait pris sur ses genoux, à la manière du père oriental recevant son fils nouveau-né afin de témoigner qu’il le reconnaissait pour sien”.[5]
En en segon cas, la imatge a la qual fa referència el text seria una adaptació jueva del ritu oriental d’adopció del rei per una divinitat com a fill i representant seu davant del poble. En aquest cas, el salm 22 es podria col·locar en el conjunt dels salms reials com ho fan alguns comentaristes. H. Gunkel [6], en la seva classificació dels salms, va proposar nou salms com a autènticament reials, reflectint diverses situacions en la vida del monarca:
-Per l’aniversari personal o de coronació del rei: Sl 21; 72
-Per l’aniversari de l’erecció del palau reial o del santuari reial: Sl 132
-Pel casament del rei: Sl 45
-Per les guerres del rei: Sl18; 20
-Per la cerimònia d’entronització: Sl 2,101: 110, que inclou l’adopció del rei com a fill de Déu.
Després de Gunkel, els altres van augmentar aquesta llista dels salms reials. Alguns van pensar que el salm 22 pot formar-ne part. [7]
Es pensa que alguns dels salms de lamentació com aquest poden ser salms reials. Altrament no se’ns donaria en els salms cap imatge del rei pregant, reconeixent el seu pecat, trobant-se malalt o desvalgut. Especial atenció s’ha prestat als salms on apareixen els enemics del salmista com el 22. Gunkel ho considerava com una metàfora per instar Déu que actués en favor de qui es trobava en la desgràcia. El mateix es podia dir dels salms d’acció de gràcies o dels salms que barregen un salmista individual amb un salmista col·lectiu; podrien ser indici de l’apropiació per part del rei de la desgràcia que ofereix en nom i com representant del poble. Tenint en compte la plaça que ocupa el rei en la vida religiosa del poble, hom pot pensar també que el mestre de cor que en alguns salms sembla dirigir la pregària del poble pot ser el rei. Així seríem davant d’una teologia on la situació personal del rei podria reflectir la de tot el poble: “Cette dernière pensée fait immédiatement songer à l’élection des prophètes (Is 44,2; 49,1; Jr 1,5). Mais on la retrouve ailleurs dans un contexte plus proche de notre psaume (Ps 139, 13; Jb 10,8-11). L’idée d’adoption (Gn 50,23; Jb 3,12) que suppose la formule, évoque assez naturellement un rapport privilégié avec la divinité, analogue à celui que revendiquaient les rois, spécialement en Egypte. Il semble en tout cas que n’importe qui n’eut pu prendre à son compte de telles prétentions. Quelle que soit la dignité de ce personnage, celui-ci ne connaît pas d’autres protecteurs que Yahvé; ce qui, d’ailleurs, demeure pour tous la condition du salut. Le Dieu d’Israël s’occupe seulement des gens qui s’en remettent exclusivement à lui, du soin de les défendre”.[8]
Sigui qui sigui la persona que resa en el salm 22, és cert que aquesta figura s’ha interpretat de manera col·lectiva. S’entén quan hom pren en consideració el fet que el rei representa el poble. Així els enemics que es riuen del salmista s’han interpretat com els pagans i la situació del salmista va esdevenir prototip de l’abandó d’Israel. No obstant això, cal focalitzar l’atenció en el caràcter individual del salm sigui qui sigui el salmista, el rei o una persona del poble.
La teologia del salm s’exposa com una corba que comença descendent i acaba ascendent, entre l’abaixament i l’elevació del salmista. La primera part (2-22) ens descriu la situació desesperada del salmista. Malgrat que ell no deixa de cridar implorant al Déu en el qual ell i els seus avantpassats van tenir confiar sempre, la seva situació va de mal en pitjor, i Déu no dóna cap signe que indiqui que l’escolta i el vol salvar. En la segona part, contemplem el salmista salvat. No sabem com ni de quina manera. Només la seva lloança ens demostra que finalment la seva fe en Déu a acabat tenint raó: El seu Déu l’ha escoltat i l’ha salvat com ho feia amb els seus pares, o com ho fa sempre.
El fet que els evangelistes hagin aplicat aquest salm a la situació de Jesús a la creu ens dóna una mesura per intentar posar-nos dins la pell del salmista i comprendre la seva situació. Es veu a la porta de la mort. Com si no n’hi hagués prou, es veu envoltat d’enemics pertot arreu. La imatgeria dels animals que ell fa servir ens pot ajudar a entendre la malvestat i la dolenteria d’aquesta gent. La falta d’informació i de precisió sobre quin mal pateix el salmista fa que no podem veure amb precisió més enllà de les imatges per determinar de quin tipus d’enemics es tracta.
D’una banda, la descripció de la seva situació fa pensar a una malaltia greu: “Tot jo m'escolo com l'aigua, se'm deslloriguen tots els ossos; el cor, com si fos cera, se'm fon dins les entranyes. La meva gola està resseca com terrissa, la llengua se m'encasta al paladar. M'ajeus a la pols de la mort” (15-16). El fet que el salmista fa referència als poders hostils de tipus demoníac pot lligar amb aquest tema ja que, en el món oriental antic, hom recorria als símbols diabòlics per a explicar l’origen misteriós de les malalties. D’altra banda, si donem la prioritat a la tesi que es tracta d’un rei que pateix l’abaixament, els seus enemics serien al seu entorn i no li fan cas ja que sembla perdut per sempre: “Probablement, il s’agit des soldats ou des fonctionnaires qui le gardent, et déjà le traitent comme un cadavre. Mais ces animaux peuvent aussi faire songer à des créatures démoniaques, semblables à celles qui pouvaient assaillir Tammuz lors de la descente aux enfers ; des chiens par ailleurs ont souvent gardé l’accès du séjour des morts. De toute manière, le psalmiste ne subit pas seulement l’assaut de forces terrestres, mais aussi celui de forces démoniaques ».[9]
Al mal que representen els seus enemics s’hi afegeix la gentada que es riu del salmista i, pitjor encara, es riu de la seva fe: “Que s'adreci al Senyor, que ell el salvi, que l'alliberi, si tant se l'estima!” (v. 9). Aquest punt sembla el més tràgic de tot, ja que li toca en l’ànima. ¿I si aquesta gent tenia raó? ¿I si Déu no l’estimés? Així es pot entendre el seu clam : “Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat? No véns a salvar-me, no t'arriba el meu clam” (2). Cal notar la persistència del salmista a subratllar la seva pertinença a Déu: “Déu meu, Déu meu”. Malgrat que Déu sembla no fer cas ni de la seva persona ni del seu clam, ell no deixa de subratllar al llarg de tot el salm aquesta pertinença. La seva esperança està al seu nivell més baix, però la seva fe queda intacta.
El que provoca més escàndol no és l’abandó de part de Déu sinó la raó i les implicacions d’aquest comportament. El “Déu meu” és important per entendre el drama que viu el salmista. No pot haver-hi contradicció més gran que la que ell posa entre el “Déu meu” i el “m’has abandonat”. Com el Senyor pot abandonar el que va treure del si de la seva mare i que va reconèixer com a fill seu propi? De fet, quan acabava de néixer, Déu el va posar als seus genolls i el va dur a la seva falda com ho feia el pare en el món oriental per testificar que reconeixia la criatura com a fill seu. Com explicar l’abandó que pateix el salmista ara? No es pot explicar pel fet de l’allunyament del Senyor: Habita al temple on és
El salmista acaba invocant l’argument que fa que el seu abandó sigui un veritable escàndol: El Déu que l’abandona és el Déu de l’Aliança. Abans, era fidel al seu compromís i quan els pares clamaven eren deslliurats. Per què ara està canviant? Ara bé, Déu no va fer aliança només amb els pares. És el Déu del salmista des del si de la seva mare. Així s’entén la crítica de la gent: “Que s'adreci al Senyor, que ell el salvi, que l'alliberi, si tant se l'estima” (9). El plantejament del salmista surt de l’àmbit del problema personal i agafa un to més teològic: Com Déu pot abandonar aquell pel qual és pare des del naixement? “Au point de vue social et politique, on appliquera la grille d’observation du psaume non seulement aux moribonds et aux malades, mais également aux pauvres et aux petits, méprisés, ridiculisés, rampants et piétinés comme de vulgaires lombrics par une société animale, féroce et banalisatrice qui, sans rien faire pour les sortir du trou, les abandonne outrageusement et ironiquement aux mains de leur divin libérateur ».[10]
4.2. L’elevació.
En la segona part (23-32) contemplem el salmista ja escoltat, però no sabem com. Veiem només que el salmista ha sigut salvat per Déu i que canta el seu alliberament mitjançant la lloança en una gran assemblea. De sol com estava en la prova, per l’acció de gràcies el salmista retroba ara una gran assemblea de germans:“On a toujours, bien sûr, plus d’amis dans le succès que dans l’épreuve. Mais le fait devient comme une loi de la prière biblique : les larmes n’intéressent que Dieu, tandis que la joie d’avoir été sauvé est de nature à réconforter toute la communauté ».[11]
El text subratlla de manera detallada com serà el banquet d’acció de gràcies. Serà una celebració comunitària, en la qual participaran els humils de Jahvè, hom hi cantarà lloances i el salmista hi oferirà el que va prometre. Però, sobretot, aquesta celebració servirà per a sostenir la fe dels qui confien en Déu car el salmista cantarà i donarà testimoni del Déu que no abandona els seus fidels. Aquí encara, com en el seu abaixament, ens agradaria tenir més precisió sobre la persona del salmista, podríem entendre millor quin tipus d’elevació està experimentant. El salmista, però, queda en l’anonimat d’una multitud dels fidels de Déu que no deixen de confiar en el Senyor malgrat que els camins de Déu i la seva manera d’actuar no deixin de ser misteriosos i desconcertants.
La tradició jueva va veure en aquesta figura del salmista una imatge típica d’Israel. Malgrat la seva situació com un cuc enmig dels pobles, Israel podrà un dia servir el Senyor i totes les nacions vindran fer-li homenatge. La salvació que Déu haurà donat a Israel serà perquè els altres pobles posin la seva fe en Ell. Déu va actuar, va manifestar la seva justícia davant de tot el món i aquesta bona notícia s’ha de transmetre de generacions en generacions.
5. EL SALM 22 AMB LES LAMENTACIONS DEL PROFETA JEREMIES.
Les similituds entre el salm 22 i la teologia de les lamentacions de Jeremies són abundants. Entre les confidències del profeta i el desemparament del poeta del salm 22, hi ha punts que són comuns i que volem analitzar. Ambdós es troben en una situació desemparada, ambdós pateixen la burla de la gentada però no deixen de confiar en el Senyor amb el qual tenen una relació privilegiada des d’abans del naixement i no deixen de cantar el seu alliberament. Volem analitzar aquestes similituds per mirar on el poeta i el salmista coincideixen i on l’un s’allunya de l’altre.
5.1. La similitud de situació.
Com Jeremies, el salmista es troba en una situació desemparada. Com que tots dos tenen l’anomenada de confiar en el senyor, la gent aprofita de la seva mala situació per intenta posar en dubte aquesta relació amb Déu. A Jeremies, com a profeta encarregat de transmetre la paraula de Déu, li plantegen la ineficàcia d’aquesta paraula. Al salmista, com a fidel del Senyor, li plantegen la ineficàcia de la seva esperança. En aquesta situació d’injustícia, tots dos criden al Senyor esperant l’ajuda, però el Senyor fa el sord. Llavors exposen l’escàndol que constitueix aquesta situació i hi donen els arguments. En exposar la seva situació, el salmista fa servir un llenguatge similar al de Jeremies: “Il nous confie quelques uns des affronts qu’il subit et, pour les décrire, il lui arrive de parler comme Jérémie: lorsqu’il se déclare opprobre, il fait écho au prophète d’Anatot qui, à deux reprises, s’est désigné ainsi; lorsqu’il se dit méprisé, il emploi un participe rare, qui se trouve seulement en Jérémie 49,15, répété par Abdias 2; lorsqu’il se reconnaît bafoué, il use d’un verbe (la´´ag) qui ne revient pas très souvent dans
5.2. El Déu de l’Aliança.
L’argumentació central en ambdós casos es fonamenta en el Déu de l’Aliança. El què provoca escàndol és el fet que Déu sembla deixar de ser fidel al compromís de l’Aliança. El salmista, a més de la seva experiència personal amb Déu com “el seu Déu”, posa sobre la taula l’actuació del Senyor amb els seus pares en el passat. Si abans Déu va sempre actuar de manera coherent, ¿per què ara dóna la impressió de canviar? Jeremies també va tenir l’assegurança de la promesa del Senyor de ser amb ell i de salvar-lo sempre (capítol 1). Així, el salmista recorda a Déu d’actuar en conseqüència, de ser “home de paraula” com diríem antre dues persones: “Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat? No véns a salvar-me, no t'arriba el meu clam. Crido de dia i no em respons, Déu meu; crido de nit, sense repòs. I això que tu ets el Sant, que té per tron les lloances d'Israel! En tu confiaven els nostres pares, hi confiaven i els vas alliberar; a tu clamaven i eren deslliurats, en tu confiaven i no foren confosos”.[13]
5.3. Des del si de la mare.
Ja amb el relat del naixement de persones com Isaac, Samsó i Samuel, tenim el primer intent per a explicar que el designi de Déu sobre una persona va més enllà i precedeix el seu naixement. Amb Jeremies, aquesta convicció va rebre un nou impuls i una nova formulació: “Abans de formar-te en les entranyes de la mare, jo et coneixia; abans que sortissis del seu ventre et vaig consagrar profeta destinat a les nacions”.[14] En els relats sobre Isaac, Samsó i Samuel, el designi de Déu sobre ells s’explica mitjançant una narració sobre la seva vida, i els protagonistes d’aquesta narració són els pares. Sobre Isaac es diu: “Un dels hostes va afegir: L'any vinent tornaré per aquest temps i Sara, la teva esposa, haurà tingut un fill. Sara ho sentia des de l'entrada de la tenda, darrere d'Abraham”.[15] Sobre el naixement de Samsó llegim: “A Sorà hi havia un home de la tribu de Dan que es deia Manóah. La seva dona era estèril, no havia tingut fills. L'àngel del Senyor es va aparèixer a aquella dona i li digué: Tu ets estèril, encara no has infantat; però sàpigues que tindràs un fill. Des d'ara t'has d'abstenir de beure vi o altres begudes alcohòliques i de menjar res d'impur. Tindràs un fill que no es tallarà mai els cabells, perquè serà consagrat a Déu des d'abans de néixer. Ell començarà a salvar Israel del poder dels filisteus”.[16] En el relat sobre el naixement de Samuel, és la seva mare que el va oferir al Senyor abans de néixer: “En acabar l'àpat a Siló, Anna es va dirigir al santuari del Senyor. El sacerdot Elí s'estava assegut en un tamboret a l'entrada del santuari. Ella, plena d'amarguesa i plorant desconsoladament, pregà al Senyor i li va fer una prometença: Senyor de l'univers, si et dignes mirar la meva aflicció i et recordes de la teva serventa, si no t'oblides de la teva serventa i em dónes un fill, te l'oferiré, Senyor, per tota la vida, i, com a senyal, no li tallaran mai els cabells”.[17]
Jeremies és el primer en experimentar personalment aquesta realitat i en expressar-la en un estil de tipus autobiogràfic, parlant en primera persona: “El Senyor em va comunicar la seva paraula. Em digué: Abans de formar-te en les entranyes de la mare, jo et coneixia; abans que sortissis del seu ventre et vaig consagrar profeta destinat a les nacions”.[18] El poeta del salm 22, per a expressar la seva relació particular i privilegiada amb el Senyor, recorre al mateix llenguatge: “Però tu em tragueres del si de la mare, ets tu qui em confiares als seus pits; acabat de néixer, em van dur a la teva falda, des d'aleshores ets el meu Déu”.[19] Així, el que fa que la situació sigui realment greu en Jeremies com en el salm 22, és la relació privilegiada que ambdós, Jeremies i el salmista, tenen amb Déu. La seva relació amb Déu és més que una relació de fidelitat, és una relació vital que va començar abans que no hagin nascut, de tal manera que la seva vida no es pot entendre fora d’aquest àmbit. Ara bé, aquell Déu que va fer els primers passos lliurament per fomentar aquesta relació i que la va portar sempre amb fidelitat, ara que el camí arriba al seu punt més crític, desapareix sense explicació ni comentaris, la qual cosa deixa els seus associats desemparats.
5.4. Una ànima de pobre.
Com Jeremies, el poeta del salm 22 convida els pobles a la lloança perquè Déu ha escoltat el clam del pobre que crida i demana l’ajuda: “Fidels del Senyor, lloeu-lo, fills de Jacob, glorifiqueu-lo, reverencieu-lo, fills d'Israel! Perquè no ha rebutjat ni menyspreat el pobre desvalgut; no l'ha privat de la seva mirada i quan cridava auxili l'ha escoltat”.[20] Abans d’ell, Jeremies s’havia adreçat al seu auditori en les mateixes paraules, aplicant a la seva situació la figura del pobre: “Canteu al Senyor, lloeu el Senyor: ell ha salvat la vida dels pobres de les mans dels malvats”.[21] “Le mouvement est le même. L’invitatoire se répète en termes identiques ou presque. Et la raison de remercier Yahvé, c’est ici et là, qu’il s’est penché sur le pauvre pour le tirer de son malheur. Certes, le psalmiste se dit : ´´ani, tandis que le prophète de déclarait : ´ébión. Mais depuis surtout l’excellente étude de A. Gelin. Nous savons qu’à un certain stade de leur vie, ces deux adjectifs ont été usités comme synonymes. Nous sommes à l’époque où le vocabulaire hébreu est devenu apte à traduire une attitude spirituelle. Parfois, on sent le passage du sens sociologique à la valeur religieuse…d’autres fois, toute trace de ce passage est effacé : ´´ani, ‘ébión, dal portent d’emblée le sens religieux. C’est le cas ici ».[22] Així, com ho va fer Jeremies, quan el salmista es diu pobre, vol confessar que encomana totalment la seva ànima al Senyor, vol confessar la seva total confiança en el seu Déu.
6. CONCLUSIÓ.
No obstant aquestes similituds entre Jeremies i el salmista es noten unes característiques que els allunyen l’un de l’altre. Jeremies és una figura individual del qual la lamentació s’anirà universalitzant, mentre que el salmista és una figura anònima en la qual la individualitat i la universalitat cohabiten alhora. El recorregut de tots dos també deixa veure unes diferències. El salm 22 és com una línia recta que baixa i puja. Si hom podia dibuixar les lamentacions de Jeremies, tindríem també una línia que baixa i torna a pujar, però que té enmig altres pujades i baixades de petita mida. El salm 22 té dues unitats separades: una lamentació seguida per una acció de gràcies. En Jeremies hi ha compenetració entre la lamentació i l’acció de gràcies. Hi ha una altre element que fa diferenciar ambdós textos: és l’absència de la maledicció i de la petició de venjança en el salm 22. El salmista es limita a fer constatació del maltractament de part de la gent mentre que Jeremies fa un pas més: Maleeix el dia que va néixer i demana una venjança sobre els seus enemics.
Volem cridar l’atenció sobre un altre punt important que fa diferència entre Jeremies i el salmista: La seva acció de gràcies no suggereix el mateix context per a tots dos. L’acció de gràcies de Jeremies es fa en una perspectiva d’esperança. A la seva lamentació, el Senyor hi respon renovant la promesa de restar amb ell: “Jo parlaré per la teva boca: ells acabaran tornant a tu, i no pas tu a ells. Enfront d'aquest poble, jo faré de tu una muralla de bronze inexpugnable: lluitaran contra tu però no et venceran. Jo seré al teu costat per salvar-te i per alliberar-te. T'ho dic jo, el Senyor. T'alliberaré de les mans dels malvats, et rescataré de les urpes dels violents”.[23] Al cas de Jeremies podem aplicar-hi les primeres paraules del Papa Benet XVI en la seva Encíclica: Salvats en esperança. Jeremies contempla la seva salvació “en esperança”. Així, potser podem entendre perquè, després d’una acció de gràcies torna a fer una altra lamentació. En el salm 22 en canvi, ja veiem el salmista gaudint de la consolació. Sí que la salvació del Senyor té una dimensió de futur, però el salmista jaen gaudeix els fruits. La fase futura serà l’extensió o la continuació dels efectes de la salvació ja realitzada en l’avui de la seva vida.
Siguin quines siguin les paraules que podem fer servir per explicar les similituds entre el salm 22 i les lamentacions de Jeremies (dependència, influència, imitació...), es nota una relació literària i teològica entre tots dos conjunts. Si prenem en consideració el fet que la majoria dels comentaristes pensen que el salm 22 seria un escrit post-exílic, podem dir que la teologia de Jeremies va deixar una empremta en la pregària i la teologia del seu poble, que s’ha tramès de generació en generació. L’empremta de Jeremies sobre el gènere de lamentació es tant gran que alguns li atribueixen la seva invenció: “Cet homme extraordinaire invente un genre littéraire ignoré jusque-là dans
______________________________________________________
BIBLIOGRAFIA
1. E. BAUCAMP, Le Psautier, Ps 1-72, J. GABALDA et Cie Editeurs, Paris 1976.
2. Pierre E. BONNARD, Le Psautier Selon Jérémie, Influence littéraire et spirituelle de Jérémie sur
trente-trois psaumes, Cerf, Paris, 1960.
3. BROYLES, C.C., Psalms. New International Biblical Commentary, Peabody, MA 1999.
4. Martin BUBER, The Kingship of God, Translated by Richard Scheimann, George Allen And
Unwin Ltd, London, 1967.
5. Jean CALES, Le Livre des Psaumes, Beauchesne, Paris, 1936.
6. CLIFFORD, R.J., Psalms 1-72, Abingdon Old Testament Commentaries, Nashville 2002.
7. EATON, J., The Psalms: A Historical and Spiritual Commentary with an Introduction and New
Translation, London 2005.
8. FOKKELMAN, J.P., The Psalms in Form: The Hebrew Psalter in Its Poetic Shape (Tools for
Biblical Study 4). Leiden 2002.
9. GERSTENBERGER, E.S., Psalms, Part 2, and Lamentations, The Forms of the Old Testament
Literature 15, Grand Rapids, MI 2001.
10. GERSTENBERGER, E.S., Psalms. Part I with an Introduction to Cultic Poetry: The Forms of
the Old Testament Literature 14, Grand Rapids, MI 1988.
11. Marc GIRARD, Les Psaumes redécouverts, De la structure au sens, Vol 1, Bellarmin, Montréal,
1996.
12. Hermann GUNKEL, An Introduction to the Psalms: The Genres of the Religious Lyric Of Israel,
Mercer Library of Biblical Studies, 1998.
13. Hans-Joachim KRAUS, Los Salmos, I, Salmos 1-59, Ediciones Sigueme, Salamanca, 1993.
14. Alphonse MAILLOT et André LELIEVRE, Les Psaumes, Commentaire-Première partie,
Psaume 1 à 50, Editions Labor et Fides, Genève, 1961.
[1] Hans-Joachim KRAUS, Los Salmos, I, Salmos 1-59, Ediciones Sigueme, Salamanca, 1993, p. 457.
[2] Alphonse MAILLOT et André LELIEVRE, Les Psaumes, Commentaire-Première partie, Psaume 1 à 50, Editions Labor et
Fides, Genève, 1961, p. 147.
[3] Jean CALES, Le Livre des Psaumes, Beauchesne, Paris, 1936, p. 275.
[4] E. BAUCAMP, Le Psautier, Ps 1-72, J. GABALDA et Cie Editeurs, Paris 1976, p. 111.
[5] Jean CALES, op. cit. p. 267.
[6] Hermann GUNKEL, An Introduction to the Psalms: The Genres of the Religious Lyric Of
Biblical Studies, 1998.
[7] CLIFFORD, R.J., Psalms 1-72, Abingdon Old Testament Commentaries, Nashville 2002.
BROYLES, C.C., Psalms. New International Biblical Commentary,
GERSTENBERGER, E.S., Psalms. Part I with an Introduction to Cultic Poetry: The Forms of the Old Testament
Literature 14, Grand Rapids, MI 1988.
[8] E. BAUCAMP, op. cit. p. 113.
[9] Alphonse MAILLOT et André LELIEVRE, op. cit. p. 22.
[10] Marc GIRARD, Les Psaumes redécouverts, De la structure au sens, Vol 1, Bellarmin, Montréal, 1996, p. 429.
[11] E. BAUCAMP, op. cit. p.114.
[12] Pierre E. BONNARD, Le Psautier Selon Jérémie, Influence littéraire et spirituelle de Jérémie sur trente-trois
psaumes, Cerf, Paris, 1960, p. 56.
[13] Sl 22,2-5
[14] Jr 1,5
[15] Gn 18,10
[16] Jg 3, 2-5
[17] 1 Sa 1,9-10
[18] Jr 1,4-5
[19] Sl 22,10-11
[20] Sl 22,24-25
[21] Jr 20,13
[22] Pierre E. BONNARD, op. cit. p. 60.
[23] Jr 15,19-21.
[24] J. STEIMANN, Le Prophète Jérémie, Editions du Cerf, Paris, p. 291.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada