EL SERMÒ DE LA MUNTANYA, EL CINQUÈ ANTÍTESI (Mt 5,38-42).

EL SERMÒ DE LA MUNTANYA, EL CINQUÈ ANTÍTESI (Mt 5,38-42).

1. El text i la seva traducció.

³⁸ VHkou,sate o[ti evrre,qh\ ovfqalmo.n avnti. ovfqalmou/ kai. ovdo,nta avnti. ovdo,ntojÅ ³⁹ evgw. de. le,gw u`mi/n mh. avntisth/nai tw/| ponhrw/|\ avllV o[stij se r`api,zei eivj th.n dexia.n siago,na ÎsouÐ( stre,yon auvtw/| kai. th.n a;llhn\ ⁴⁰ kai. tw/| qe,lonti, soi kriqh/nai kai. to.n citw/na, sou labei/n( a;fej auvtw/| kai. to. i`ma,tion\ ⁴¹ kai. o[stij se avggareu,sei mi,lion e[n( u[page metV auvtou/ du,oÅ ⁴² tw/| aivtou/nti, se do,j( kai. to.n qe,lonta avpo. sou/ dani,sasqai mh. avpostrafh/|jÅ

³⁸ Heu sentit que es va dir: Ull en lloc de l’ull, i dent en lloc del dent. ³⁹ Jo us dic de no resistir (posar-vos en contra de) al malvat. Però, si algú et pega a la galta dreta, torna-li també l'altra. ⁴⁰ Al qui et vulgui posar un plet per emportar-se la teva túnica, deixa-li també el mantell. ⁴¹ Si algú t'obliga a portar una càrrega durant un mil (mil passos), ves amb ell dos (mil). ⁴² Al qui et demana, dóna; i al qui et vol manllevar no li giris l’esquena.

2. Anàlisi del text.

Aquesta perícope està unida estretament a la que segueix i que tracta de l’amor dels enemics. Per acabar d’aprofundir el seu missatge, caldria tenir en compte el que segueix, sobretot el verset 48. El text ens planteja molts interrogants, però en triem quatre que ens semblen ser la clau del missatge global:

• Ull per ull i dent per dent o la llei del talió
• La bufetada a la galta dreta i a la galta esquera
• La túnica i el mantell
• La càrrega portada sobre mil o dos mil passos

2.1. La llei del talió.

El text comença recollint parcialment una normativa de Torà que donen els tres codis de l’Antic Testament en la versió de la LXX: “Però si hi ha lesions, el culpable pagarà vida per vida, ull per ull, dent per dent, mà per mà, peu per peu” (Ex 21,23-24); “Al qui lesioni un company seu, li faran el mateix que ell ha fet: fractura per fractura, ull per ull, dent per dent. Li faran el mateix que ell ha fet a l'altre” (Lv 24,19-20); “No tinguis compassió del culpable: vida per vida, ull per ull, dent per dent, mà per mà, peu per peu” (Dt 19,21). Malgrat la seva aparent duresa, la seva intenció era molt humanitària, ja que volia regular la venjança i limitar-la a la reciprocitat (1 per 1). El seu nom de talió ve justament del llatí “talis” que vol dir “tal com o igualment”. Aquest mateix relat llegit en l’evangeli de Lluc surt amb bastant diferències que no afecten però el missatge general que sembla ser el mateix en els dos casos.

Per a entendre la novetat del nou plantejament que en fa Jesús, cal tenir en compte el recorregut que aquesta llei havia fet fins aquí. Sense arribar al nivell on la col·loca Jesús, ja els rabins havien aconseguit a atenuar la seva duresa. Així, per a la majoria “ull per ull i dent per dent” s’entenia en el sentit de “per un ull o una dent, s’ha de pagar el valor o la compensació d’un ull o d’una dent”: Així llegim en el Targum Pseudo-Jonathan “The value[1] of an eye for an eye, the value of a tooth for a tooth, the value of a hand for a hand, the value of a foot for a foot, all equivalent of the pain of burning for burning, and of wounding for wounding, and of blow for blow”.[2] L’únic cas en el qual es manté la duresa de la reciprocitat és el de l’homicidi, car la vida no té preu ni compensació. Així ho distingeix el mateix Targum Pseudo-Jonathan : “Your eye shall not spare; life for life, the value of an eye for an eye, the value of a tooth for a tooth, the value of a hand for a hand, the value of a foot for a foot”.[3]

Malgrat tot, sembla que el debat encara no havia aconseguit cap consens entre els mestres. Per això, mentre alguns proposaven el sistema de compensació, els altres mantenien la duresa de la reciprocitat. Així podem llegir en el Targum Onkelos: “But if death takes place, you shall give life for life, eye for eye, tooth for tooth, hand for hand, foot for foot, burning for burning, wound for wound, bruise for bruise”.[4] El Targum Neofiti en canvi accepta la compensació fins i tot per una vida : “Et vos yeux seront sans pitié : pour une vie la compensation d’une vie, pour un œil la compensation d’un œil, pour une dent la compensation d’une dent, pour une main la compensation d’une main, pour un pied la compensation d’un pied”.[5] Flavius Josef ell subratlla que es a la víctima de fixar el preu de la compensació[6].

Aquest desenvolupament de la llei de la venjança es pot dibuixar en 5 fases en el pensament bíblic. La primera fase és la venjança sense límits (Gn 4, 15-24). La segona és la llei de talió o venjança limitada a la reciprocitat (Dt 19,16-21). La tercera fase seria aquesta regla: “El que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú” (Tb 4,15). La cinquena fase seria la mateixa regla però expressada positivament: “Feu als altres tot allò que voleu que ells us facin” (Mt 7,12). La cinquena fase és aquesta regla de Jesús que va més enllà de la justícia i recomana la misericòrdia i l’amor envers els enemics. És en aquest context que cal entendre i valorar l’aportació de Jesús i el salt qualitatiu que dóna a aquesta qüestió. Jesús demana més que una justícia distributiva i compensativa. Ensenya el perdó i la misericòrdia. Justament, més endavant, demanarà als seus deixebles de no limitar-se a la mesura de la justícia que fan servir els fariseus (Mt 5,20). Jesús ensenya aquí a contrastar el mal pel be, l’odi per l’amor i així a transformar les relacions humanes.

2.2. La bufetada a la galta dreta i a la galta esquera.

Aquest text és un dels que han sigut i continua sent un gran repte per a la vida cristiana i la moral en general. Alguns en el camp de la Non-Violència hi han vist la recomanació als creients de renunciar a l’autodefensa. En aquest sentit, Jesús ens demanaria doncs de ser estoics davant la injustícia, i si cal, de sotmetre-ns-hi lliurement. Però, l’ensenyament de Jesús sembla anar en sentit contrari. En l’evangeli de Joan, davant el Summa Sacerdot, Jesús va viure una situació semblant, i la seva actuació desautoritza aquesta lectura: “Així que Jesús hagué parlat, un dels guardes que eren allà li va pegar una bufetada dient: «¿És aquesta la manera de contestar al gran sacerdot?» Jesús li respongué: «Si he parlat malament, digues en què, però si he parlat com cal, per què em pegues?» (Jn 18,22-23). La única diferencia aquí és que no sabem a quina galta va ser pegat. Mentre Mateu sembla donar importància a quina galta un rep la bufetada, Lluc es limita a subratllar la gravetat de la bufetada en si: “Si algú et pega en una galta, para-li també l'altra ” (Lc 6,29).

En la Mishnà podem llegir el següent: “If a man cuffed his fellow he must pay him a sela. R. Judah says in the name of R. Jose the Galilean: One hundred zuz. If he slapped him he must pay him 200 zuz. If (he struck him) with the back of his hand he must pay him 400 zuz”.[7] Sembla llavors que pegar algú a la galta dreta era un menyspreu o un insult, ja que es feia amb la part exterior de la mà. Així, si la bufetada a la galta esquera feta amb la palma de la mà es castigava amb 200 zuz, la de la galta dreta es castigava al doble (400 zuz). A partir d’aquesta informació, la paraula de Jesús es pot entendre de dues maneres. Primer, en sentit d’exigir el respecte, ja que presentar la galta esquera recorda a l’enemic el caràcter insultant de la primera bufetada. En segon lloc, presentar l’altra galta pot ser una figura com ho subratlla Adrian LESKE: “Poner la otra mejilla es una hipérbole para subrayar que reaccionar ante el mal con mal sólo engendra más mal. El amor, aunque vulnerable es el único poder que puede superar al mal”.[8]

2.3. La túnica i el mantell.

Pels jueus, la túnica tenia lloc de roba interior. No sembla que a l’interior hi hagués alguna cosa més. Així per exemple, quan Noè, sota els afectes del vi es va treure la túnica, es va quedar nu. Llegim això en el Gènesi: “Noè va ser el primer a treballar la terra, i plantà una vinya. Un dia, va beure vi, s'embriagà i es va despullar dins la tenda. Cam, pare de Canaan, veié el seu pare nu i sortí a fer-ho saber als seus dos germans, que eren fora. Sem i Jàfet van prendre una túnica, se'l posaren a les espatlles, entraren reculant a la tenda i van tapar el seu pare: com que avançaven mirant enfora, no el van veure nu” (Gn 9,20-23). El mantell en canvi era el vestit de sobre per presentar-se davant la gent com ho subratlla D. ROPS: “Le manteau- talith- tenait le rôle de notre “complet” et de notre pardessus…C’était aussi le vêtement de dignité, celui sans lequel il était malséant de se présenter à un supérieur ou au Temple”.[9]

Segons la llei del Gènesi 22,24-26, el creditor no podia quedar-se el mantell del deutor com a penyora del deute més d’un dia perquè, a més de servir de roba, el mantell podia servir també de mantell per a dormir. Així LESKE pensa que la gent podia intentar esquivar la llei guardant la túnica: “un ecreedor no podía tomar como prenda la vestimenta exterior de una persona en pago por una deuda durante más de un día; de ahí que una manera de buscarle las vueltas a la ley fuera reclamar la vestimenta interior”.[10] De fet, el gest que demana Jesús pot ser una manera de posar a descobert una injustícia que intenta violar la llei (la prohibició de prendre el mantell) tot i donant la falsa impressió que no hi ha cap violació (prendre la túnica). Tanmateix, cal subratllar que en Lluc, la presa del mantell ve abans i Jesús recomana de donar per sobre la túnica: “i si et vol prendre el mantell, no li neguis la túnica”. La recomanació de Jesús es pot entendre també en el sentit de la puresa ritual. El llibre del Levític recorda moltes vegades la sacralitat que el poble d’Israel donava a la nuesa d’una persona. Així en veure la nuesa del deutor, el creditor acabaria passant la mateixa vergonya que li volia fer patir.

Tot i això, el missatge d’aquest text no s’ha de buscar necessàriament en l’analogia i la interpretació de cada gest i paraula que conté. És molt possible que Jesús volgués ensenyar de respondre al mal pel be sense donar un contingut especial i precís als detalls del seu discurs.

2.4. La càrrega portada sobre mil o dos mil passos.

Molts comentaristes[11] pensen que Jesús fa referència aquí al costum de l’exèrcit romà pel qual els soldats tenien l’autorització d’obligar algú a prestar un servei o llevar la seva càrrega per una distancia que no depassi mil passos. Així va passar amb Simó de Cirena: “Quan sortien van trobar un home de Cirene, que es deia Simó, i l'obligaren a portar la creu de Jesús (Mt 27,32). Amb aquesta recomanació, Jesús afirma que la bondat i la gratuïtat continuen tenint lloc i valor fins i tot en una situació d’injustícia. Jesús no ens demana de sotmetre-ns joiosament al maltractament i a la injustícia, sinó que afirma la capacitat de l’amor a donar sortides pacífiques a situacions de natura conflictives.

3. Conclusió.

La pregunta que s’ha de fer sobre aquests recomanacions de Jesús és la de la seva aplicació o de la seva validesa axiològica. Dit d’una altra manera, com els hem d’entendre? Com consells a posar en la practica en situacions similars als descrits aquí? Com pistes i orientacions d’un comportament pacífic en general? Com consells de prudència? O com una estratègia capaç de canviar el cor de l’enemic? De fet, ens falta aquí una dada important. El text no ens diu per què hem d’actuar així. No sabem si és per prudència, per impotència i feblesa, per estratègia o per eficàcia. Ens sembla que aquest text es pugui interpretar en tres direccions:

3.1. Lectura contextual.

Si llegim el text a la llum del seu context literari, li podem aplicar dues explicacions que surten en el text que ve just després i complementa aquest ensenyament sobre la venjança per un altre sobre l’amor dels enemics. La justificació que Jesús dóna pel que fa a l’amor dels enemics val en una certa mesura pel que fa a la venjança: “Així sereu fills del vostre Pare del cel, que fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos. Perquè, si estimeu els qui us estimen, quina recompensa mereixeu? ¿No fan el mateix els publicans? I, si només saludeu els vostres germans, què feu d'extraordinari? ¿No fan el mateix els pagans? Sigueu perfectes com ho és el vostre Pare celestial” (Mt 5,45-48). En aquest sentit, la raó d’aquesta actuació seria: la imitació del Pare del cel en la seva perfecció i deixar d’actuar com els pagans, sinó segons la nova Llei.

3.2. Lectura de contestació.

Aquesta lectura es troba ben exposada per VIVIANO B. T.: “Estos logia contienen una cierta dosis de provocación deliberada. Tratan de causar extrañeza, de sacudir, de protestar simbólicamente contra el círculo de la violencia. Su evidencia no deriva de que sea plausible la conducta exigida por ellos, sino de ser ‘a sigh of the oppressed’. Si se entiende esta formulación en un sentido amplio y no solo en sentido económico-político. Son expresión de una protesta contra cualquier tipo de espiral de la violencia deshumanizadora, o de la esperanza en otra conducta del ser humano diferente a la que se da en la vida cotidiana. Pero no quedan ahí, porque invitan a una conducta activa. En esta conducta puede haber un factor de protesta y un factor provocativo contra la violencia que impera en el mundo”. Las exigencias de Jesús sugieren más de lo que exigen concretamente: Los tres ejemplos esclarecen ‘a modo de puntos focales’ lo que Jesús afirma para un ámbito mucho más amplio de la vida. Son en cierto modo imágenes condensadas para una conducta que hay que descubrir y realizar en todos los ámbitos de la vida. En ese sentido estos preceptos deben observar-se, pero no literalmente, sino inventando constantemente, en muevas situaciones, lo que ellos exigen, pero con una radicalidad similar”.[12]

3.3. Lectura profètica.

En la mateixa línia que la lectura precedent, volem suggerir també una lectura possible a aquest text. No es la primera vegada que veiem Déu demanant als seus fidels una conducta qui, a primera vista, sembla un contra sentit, sigui par a alertar o condemnar. Agafem l’exemple d’Ezequiel. Déu li va demanar el següent: “I tu agafa blat, ordi, faves, llenties, mill i espelta: posa-ho tot en un atuell i fes-te'n un pa. Menja'n tots els dies que jeguis de costat: tres-cents noranta dies. L'aliment que prendràs cada dia no ha de pesar més d'un quart de quilo i te'l repartiràs per tota la jornada. Beuràs l'aigua mesurada: mig litre d'aigua, que també et repartiràs per tot el dia. Fes foc amb excrements humans i cou aquell pa davant d'ells com si fos una coca d'ordi». El Senyor em va dir: «Els israelites menjaran així el seu aliment impur enmig de les nacions on els dispersaré». Jo vaig respondre: «Ah, Senyor, Déu sobirà! Jo no he quedat mai impur. Des de jove fins ara no he menjat mai animals morts naturalment o destrossats per una bèstia salvatge; mai no ha entrat a la meva boca cap carn impura». Ell em va dir: «Està bé. Et concedeixo que coguis el teu pa amb excrements de bou, en comptes de fer-ho amb excrements humans» ” (Ez 4,9-15).

El que demana el Senyor a Ezequiel és un signe fort i que cridi l’atenció. Pedagògicament, aquesta metodologia és correcta. Com ens passa davant les recomanacions de Jesús, el profeta fa remarcar al Senyor que el signe, tot i ser just i vàlid, està una mica massa fort i xocant. Fa veure com posar-lo en la pràctica posa molts problemes. Li fa notar també que aquest ordre està en total contradicció amb la seva llei sobre la puresa i la impuresa. Grosso modo, li fa veure la seva “inaplicabilitat”. De fet, Déu accedeix a la seva demanda però manté el caràcter xocant del símbol per a cridar l’atenció. Així, podem dir que no és la materialitat del signe que li importa, sinó la seva capacitat didàctica, la seva força de sacsejar les consciències.

El mateix passa amb el text de Mateu. Jesús demana uns comportaments dels quals la lògica de bondat i de suavitat i també el caràcter novador i pacificador queden clar. El que fa dubtar és la seva radicalitat i la seva “falta de lògica” des del punt de vista axiològic. En això resideix justament la seva forca catequètica. Jesús demanaria aquí un signe visible i profètic capaç de cridar l’atenció de qualsevol individu pel molt dur de cor que fossi. Tenint en compte la seva “inaplicabilitat”, tenim tendència a posar-lo a l’abast de la praxis humana. És veritat que aquests recomanacions de Jesús no són un programa que s’ha d’aplicar tal com és cada dia i en qualsevol situació. Però, en algunes situacions pot ser l’última reacció davant la injustícia, una manera cristiana de dir “prou! no puc més!”.

BILIOGRAFIA

1. DEAUT R., Targum du Pentateuque, Sources Chrétiennes N^o 256, Paris: Cerf 1979.

2. LESKE A, en Comentario Bíblico Internacional, Estella (Navarra): Editorial Verbo Divino 2000.

3. Mishnà, Baba Kamma 8,6., HERBERT DANBY D. D. Edition, Oxford University Press 1933.

4. ROPS D., La vie quotidienne en Palestine au temps de Jésus, Paris: Hachette 1961.

5. Targum Onkelos, in The Newsletter for Targumic and Cognate Studies, on http://targum.info/ consultat el 12 de novembre del 2009

6. Targum Pseudo-Jonathan, in The Newsletter for Targumic and Cognate Studies, on http://targum.info/ Consultat el 12 de novembre del 2009.

7. LUZ U., El evangelio segun san Mateo, Salamanca: Ediciones Sigueme 1993.

8. VAUX R., Instituciones del Antiguo Testamento, Barcelona: Editorial Herder 1992.

9. VIVIANO B.T., Evangelio segun Mateo, en Nuevo Comentario San Jerónimo, Navarra: Verbo Divino 2004.

10. ZERWICK M., Análisis Gramatical del Griego del Nuevo Testamento, Estella (Navarra): Editorial Verbo Divino 2008.

Jean HAKOLIMANA

[1] Roger le DEAUT aclareix així el sentit d’aquesta expressió : « Littéralement “compensation – tashlûmé – pour”; de même dans les formules suivante, comprendre : “pour un œil, la compensation d’un œil » (R. LE DEAUT, Targum du Pentateuque, tome II, Paris: Cerf 1979, p. 179).

[2] Targum Pseudo-Jonathan, Mishpatim XVIII, The Newsletter for Targumic and Cognate Studies, on http://targum.info/ Consultat el 12 de novembre del 2009.

[3] Targum Pseudo-Jonathan, Shophetim XLVIII, 19., The Newsletter for Targumic and Cognate Studies, on http://targum.info/ Consultat el 12 de novembre del 2009

[4] Targum Onkelos, XVII, 21., The Newsletter for Targumic and Cognate Studies, on http://targum.info/ Consultat el 12 de novembre del 2009

[5] Targum Neofiti Dt 19,21., in Roger le DEAUT, Targum du Pentateuque, Sources Chrétiennes N^o 256, Paris: Cerf 1979.

[6] El comentari que fa l’editor de Flavius Josef ens informa que el debat era viu fins i tot després de Jesús : “ Quiconque aura estropié quelqu'un subira le même sort : on le privera de ce dont il a privé l'autre, à moins que l'estropié ne veuille accepter de l'argent ; c'est à la victime que la loi laisse le droit d'évaluer le dommage qui lui est arrivé ; elle fait cette concession, au cas où il ne veut pas se montrer trop sévère’’ (Antiquités Juives, IV, 35). C'est a peu près l'interprétation pharisienne de la loi dite du talion, qu'on trouve formulée dans l'Ecriture : « oeil pour oeil, dent pour dent, etc. » La différence entre Josèphe et la tradition (Baba Kamma, 83 b), c'est que, selon celle-ci, il n'y a même pas d'alternative : la réparation ne saurait consister qu'en une amende et cette amende est fixée, non par l'individu lésé, mais par le tribunal compétent. Philon (voir Ritter, p. 20) semble prendre à la lettre la loi du talion : il adopterait donc la doctrine des Sadducéens, dont le code pénal était très rigoureux et conforme, sans doute, à la lettre même de la loi écrite. On sait que ce code fut abrogé sous le règne de la reine Salomé Alexandra (78-69 av. J.-C.) et qu'on fêta l'anniversaire de cette abrogation, le 14 Tammouz (v. Schol. Meguillat Taanit, IV)” (FLAVIUS JOSEPHE, Œuvres complètes, trad. en français sous la dir. de Théodore Reinach, révisée et annotée par S. Reinach et J. Weill E. Leroux, Paris, Publications de la Société des études juives 1932, p. 98).

[7] Mishnà, Baba Kamma 8,6., HERBERT DANBY D. D. Edition, Oxford University Press 1933.

[8] Adrian LESKE, in Comentario Bíblico Internacional, Estella (Navarra): Editorial Verbo Divino 2000, p. 1159.

[9] Daniel ROPS, La vie quotidienne en Palestine au temps de Jésus, Paris: Hachette 1961, p. 260.

[10] Adrian LESKE, op. cit., p.1160.

[11] Adrian LESKE, op. cit., p.1160. També Benedict T. VIVIANO, in Nuevo comentario Bíblico San Jeronímo, Estella (Navarra): Editorial Verbo Divino 2004, p. 86-87.

[12] VIVIANO B.T., Evangelio segun Mateo, en Nuevo Comentario San Jerónimo, Navarra: Verbo Divino 2004, p.86.