La inevitabilitat dels falsos profetes

MÉS ENLLÀ DE LA LEGISLACIÓ SOBRE ELS FALSOS PROFETES.

La legislació sobre els falsos profetes surt de l’anàlisi dels capítols 13 i 18 del llibre del Deuteronomi. El Deuteronomi subratlla el criteri d’acompliment i la fidelitat a l’Aliança amb Jahvé com a dues referències per distingir el fals del vertader profeta. La segona font de la legislació sobre la falsa profecia es pot treure de l’anàlisi dels profetes canònics que es van oposar a aquells que anomenem falsos profetes. Farem servir també els dos llibres dels Reis on hi ha una discussió intensa entre profetes tractant-se mútuament de falsos profetes. De tota aquesta literatura podem treure dos conjunts de lleis aplicables sobre la falsa profecia.

1. CRITERIS CENTRATS SOBRE EL MISSATGE.

1.1. EL CRITERI D’ACOMPLIMENT

“Si allò que el profeta anuncia en nom del Senyor no es compleix, vol dir que no ho ha dit el Senyor. Aquest profeta és un presumptuós. No tinguis cap por d'un home així” (Dt 18,22)

1.2. LA FIDELITAT A LA TRADICIÓ (A JAHVÉ).

“Si surt un profeta o un visionari enmig teu i t'anuncia un senyal o un prodigi, però, a més, et proposa de seguir i adorar altres déus que no havíeu conegut, tu, encara que es realitzi aquell gran prodigi, no facis cas d'aquelles profecies o d'aquelles visions. És que el Senyor, el vostre Déu, us vol posar a prova per saber si l'estimeu amb tot el cor i amb tota l'ànima. Seguiu únicament el Senyor, el vostre Déu, reverencieu-lo, compliu els seus manaments, obeïu-lo, adoreu-lo i manteniu-vos fidels a ell” (Dt 18,2-5).

1.3. LA FROFECIA DEL CÀSTIG O DEL BENESTAR

Hi ha com una tendència a identificar el vertader profeta amb aquell que anuncia el càstig, mentre que el fals profeta anuncia el benestar. El vertader profeta convida el poble a canviar la seva conducta mentre que el fals li diu que no hi ha cap perill amb el statu quo. Jeremies ho subratlla en aquestes paraules: “Des de sempre, els profetes que ens han precedit a tu i a mi han anunciat la guerra, el desastre i la pesta contra molts països i grans reialmes. Quan un profeta anuncia la pau i el benestar, només si es compleix la seva paraula se sap que aquell profeta era realment enviat del Senyor.” (Jr 28,8-9). “Aviat troben remei per a la ferida del meu poble. Li diuen: “Tot va bé, tot va bé", quan res no va bé!” (Jr 6,14). Ezequiel expressa la mateixa opinió: “Cert, ells han esgarriat el meu poble, dient-li que tot va bé, quan res no va bé. El poble és com una paret que han aixecat i que els seus profetes arrebossen.” (Ez 13,10). Jeremies acusa els falsos profetes fins i tot de prometre la pau als qui menyspreen la paraula del Senyor: “No paren de dir als qui em menyspreen: "Tot anirà bé! Ho ha dit el Senyor!" I els més obstinats diuen: "No us passarà cap desastre!" (Jr 23,17).

1.4. LA FORMA PER LA QUAL EL PROFETA HA REBUT EL MISSATGE

Un text de Jeremies dóna la impressió que alguns mitjans de rebre el missatge estiguin relacionats amb la falsedat: «He sentit allò que diuen els profetes, com menteixen quan diuen, com si profetitzessin en nom meu: "He tingut un somni! He tingut un somni!" Fins quan? És que aquests profetes pretenen d'anunciar la mentida i dir tan sols allò que els passa pel cap? Amb els somnis que es conten els uns als altres, ¿es proposen que el meu poble oblidi el meu nom, com els seus pares l'oblidaren i es fiaren de Baal? El profeta que tingui un somni, que expliqui el seu somni! Però si algú rep la meva paraula, que la transmeti fidelment! Què té a veure la palla amb el gra? Ho dic jo, el Senyor» (Jr 23,25-28). Somnis o visions són considerats en Israel i tot el Mitjà Orient com a missatges d’una força sobrenatural. Per això, la seva interpretació i el seu contingut tenien una gran importància i la Bíblia testifica d’aquest mitjà com un pel qual parla el Senyor (Gn 28,11; 1Sa 3; Am 7-9; Ez, 37; 1Re 18,20-39; 1Re 3,3-15; Gn 31,10-13). Malgrat tot això, sembla que en el temps del profeta Jeremies (segle 8 aC) hi hagi hagut uns canvis. Alguns autors pensen que el somni va perdre de la seva importància quan els profetes de Baal hi van recórrer com a mitjà preferit en llurs oracles.

2. CRITERIS CENTRATS SOBRE LA PERSONA DEL PROFETA

2.1. LA INTEGRITAT DE LA SEVA VIDA

El missatge del profeta s’ha d’acompanyar d’una forma de vida coherent. El poble ha de ser instruït no només per la paraula del profeta, sinó també per la seva vida com un model de conformitat a l’exigència de l’Aliança. El relat de la vocació d’Isaies il•lustra aquesta exigència d’integritat: “Em va tocar la boca i digué: Ara que això ha tocat els teus llavis, ha desaparegut la teva culpa, ha estat esborrat el teu pecat.” (Is 6,7). Els profetes canònics acusen els falsos de ser bevedors (Is 28,7), impius (Jr 23,11), adúlters, mentiders i injustos (Jr 23,14;27,14-15).

2.2. LA PROFECIA CARISMÀTICA I LA PROFECIA COM A UNA INSTITUCIÓ OFICIAL.

L’oposició entre profetes carismàtics i profetes vinculats a una institució oficial surt com a rerefons entre la falsedat i la veracitat (1 i 2 Reis). El vertader s’identificaria amb el profeta carismàtic, lliure i solitari, mentre que el fet de ser vinculat a una institució oficial, a un temple o a la cort reial lligaria més amb la falsedat. És un fet irrefutable que la majoria dels profetes reconeguts com a vertaders hagin actuat en solitari.

3.DIFÍCULTAT DE DISCERNIR ENTRE EL VERTADER I EL FALS PROFETA

És una llàstima que la tradició no ens hagi deixat prou textos d’aquells falsos profetes per poder analitzar la seva opinió, el seu ensenyament i els seus arguments. Coneixem la seva profecia només a través dels seus adversaris, els profetes canònics. Sempre s’ha de vigilar quan cal definir algú a partir de l’opinió del seu adversari. Però, a partir d’aquí, podem imaginar-nos un altre criteri en joc que l’Escriptura no subratlla clarament. El podem anomenar el sensus fidelium. El fet que hi hagi hagut uns grups de deixebles per continuar l’obra d’uns profetes i que pels altres no ens hagi quedat res, és molt indicatiu. A més de la legislació positiva sobre els falsos profetes, podem pensar que el poble, en el seu interior, al llarg del temps, adquiria més claredat sobre la veracitat o la falsedat dels uns i dels altres. Això es nota més quan veiem que tots els profetes canònics subratllen l’oposició del poble durant tot llur ministeri. La vida de la majoria dels profetes va ser el camí d’un màrtir: Balam (Nb 31,8), Elies (1Re 19,1-8), Micàiehu (1Re 22,26-27), Uriahu (Jr 26,20-24) i Jeremies (Jr 20,1-18).

Mentre que els vertaders profetes van actuar en un ambient molt hostil, els falsos semblen gaudir del suport del poble i de la monarquia (1Re 22,24; Re 18). Sembla curiós el fet que s’hagi mantingut la memòria d’aquells que, en el seu temps, no gaudien de cap suport.

Alguns autors afirmen que el poble, igual que els vertaders profetes, va ser il•luminat per la inspiració divina per distingir entre el vertader i el fals profeta. Només que aquesta inspiració necessitava molt de temps per madurar, un temps que es podia allargar sobre moltes generacions . Així es pot entendre de quina manera el poble va fer servir la legislació sobre els falsos profetes que, ella mateixa, es podia aplicar a un fals igual que a un vertader profeta.

3.1. EL CRITERI DE L’ACOMPLIMENT DE LA PROFECIA

Encara que sigui incontestable que en general la majoria dels oracles dels profetes canònics van succeir, aquest criteri no ens pot servir de manera absoluta per distingir-los dels falsos profetes. Algunes profecies dels profetes importants com Isaïes o Ezequiel no es van complir. En els capítols 26, 27,i 28 del seu llibre, Ezequiel havia anunciat la conquesta de Tir per Nabucodonosor. Desprès del seu fracàs, Ezequiel es va corregir i va anunciar que Nabucodonosor prendrà l’Egipte (Ez 29,17-21). Isaïes va anunciar la conversió de l’Egipte al Senyor, cosa que no va succeir (Is 19,16-24).

El capítol 13 del primer llibre dels Reis planteja una altra idea que fa més complicada la tasca de distingir els vertaders dels falsos profetes. S’hi tracta d’un home de Déu que va ser enganyat per un fals profeta: “L'home de Déu va respondre: No puc tornar enrere amb tu ni et puc acompanyar. No menjaré ni beuré res amb tu en aquest indret, perquè la paraula del Senyor que vaig rebre em deia que no mengés pa ni begués aigua en aquest indret i que no tornés pel mateix camí d'anada. L'altre va insistir: Jo també sóc profeta com tu, i un àngel m'ha dit, per ordre del Senyor, que et faci tornar enrere, a casa meva, i que hi mengis i beguis. Li deia una mentida. Però l'home de Déu va tornar enrere amb ell, va menjar pa i va beure aigua a casa seva. I vet aquí que, mentre seien a taula, el Senyor va comunicar la seva paraula al profeta vell que havia fet tornar l'home de Déu. Llavors el profeta va cridar així a l'home de Déu que havia vingut de Judà: Això et fa saber el Senyor: Has desobeït l'ordre del Senyor i no has observat el manament que ell, el teu Déu, t'havia donat; has tornat enrere i has menjat pa i has begut aigua a l'indret d'on t'havia estat dit que no mengessis ni beguessis. Per això el teu cadàver no reposarà en el sepulcre dels teus pares. Després que l'home de Déu hagué menjat i begut, el profeta vell que l'havia fet tornar li va ensellar un ase. L'home se'n va anar, i pel camí li va sortir al pas un lleó, que el va matar. El seu cadàver va quedar estès al camí, amb l'ase dret a un costat i el lleó també dret a l'altre. Uns homes que passaven van veure el cadàver estès al camí i el lleó dret al seu costat, i ho van explicar a la ciutat on vivia el profeta vell. En sentir-ho aquest, que l'havia fet tornar enrere, va exclamar: És l'home de Déu que va desobeir l'ordre del Senyor! El Senyor l'ha fet caure a les urpes del lleó, que l'ha trossejat i l'ha deixat mort, tal com el Senyor li havia dit. Llavors va dir als seus fills: Enselleu-me l'ase. L'hi van ensellar, se'n va anar i trobà el cadàver al camí, amb l'ase i el lleó drets al seu costat. El lleó no havia devorat el cadàver ni havia atacat l'ase. El profeta va recollir el cadàver de l'home de Déu, el carregà damunt l'ase i se'l va endur. Arribat a la ciutat, el profeta vell li va fer el dol i el va enterrar. Va dipositar el cadàver a la seva pròpia sepultura, i el planyia dient: Ai, germà! Després d'enterrar-lo, va dir als seus fills: Quan em mori, poseu-me en aquest sepulcre on hi ha enterrat l'home de Déu. Col•loqueu els meus ossos a prop dels seus, perquè és ben cert que es complirà la paraula del Senyor que ell va pronunciar contra l'altar de Betel i contra tots els santuaris dels turons sagrats que hi ha a les ciutats de Samaria” (1Re 13, 16-32).

Aquest text afirma que un vertader profeta es pot equivocar i desobeir a Déu, igual que un fals profeta pot rebre del Senyor una paraula que es compleixi. Recordem només que aquest text té com a rerefons l’oposició entre el Nord i el Sud desprès del cisma entre els dos regnes. Això pot matisar el seu contingut.

Aquesta realitat es pot explicar també pel fet que els camins del Senyor sempre van ser misteriosos per als seus col•laboradors, profetes inclosos. El profeta anava descobrint el contingut de la seva missió a poc a poc. La majoria d’ells subratllen la seva incomprensió, sorpresa o decepcions davant la manera d’actuar del Senyor (Jr 20,7-18; Jr 32,16-25; 1Re 19,4.9-15).

Encara que el criteri de l’acompliment de la profecia no ens pugui servir amb una absoluta claredat, no podem menysprear el seu paper per reconèixer el vertader profeta. Com ho diu André Neher: “Parfois encore la clarté se fait peu à peu. L’inexpliqué d’hier se dévoile aujourd’hui, demain. Ce fut le cas notamment des prophéties de malheur qui, durant deux siècles, scandalisèrent et irritèrent. La catastrophe se réalisa enfin. Toutes les prophéties se justifièrent.”

3.2. LA FIDELITAT A LA TRADICIÓ

“Si surt un profeta o un visionari enmig teu i t'anuncia un senyal o un prodigi, però, a més, et proposa de seguir i adorar altres déus que no havíeu conegut, tu, encara que es realitzi aquell gran prodigi, no facis cas d'aquelles profecies o d'aquelles visions. És que el Senyor, el vostre Déu, us vol posar a prova per saber si l'estimeu amb tot el cor i amb tota l'ànima.” (Dt 13,2-4).

Així doncs, Israel havia d’apartar-se d’un profeta que actués contra la fidelitat d’Israel al seu Déu. Un dels continguts de la fe d’Israel en el seu Déu va ser la confiança en la seva fidelitat malgrat la infidelitat del seu poble (Is 49,14-16). Walter Vogels té raó de preguntar-se: “Comment accueillir comme vrai prophète un homme qui ose dire que Yahvé mettra fin à l’alliance avec son peuple (Os 1,9).”

Pensem que alguns profetes estaven tan convençuts de la fidelitat i de la misericòrdia de Déu, que la idea del càstig no els passava mai pel cap. Estaven encesos de zel per defensar la justícia, la santedat i la misericòrdia de Déu. Donat que compartien aquesta convicció amb el poble en general -com ho fan notar els vertaders profetes- s’entén que la gent s’hi confiés. Aquesta és la opinió del Barbara Bozak sobre el capítol 23 de Jeremies: “Esta amplia sección presenta a aquellos profetas que, a diferencia de Jeremias, no están atentos a la palabra del Señor, sino que anuncian lo que al pueblo le agrada” Aquests profetes defensaven la teologia oficial i popular de l’Aliança i de la fidelitat incondicional del Senyor. James Crenshaw ho subratlla així: “Some profets were prone to think that since the God who made these promises contained in the traditions of election was faithful, he would fulfil them despite Israel’s sinful conduct.”

3.3. LA PROFECIA DEL CÀSTIG O DEL BENESTAR

La majoria dels Jueus van quedar convençuts d’aquesta fidelitat incondicional de Déu. Malgrat tot això, la critica dels vertaders profetes contra els falsos té el seu lloc, vista la situació concreta en que vivia el poble en aquell moment. El que es nota en alguns moments de la història d’Israel, és que la gent van convertir el concepte teològic de l’elecció i de la fidelitat de Déu en un motiu de mala conducta en lloc de ser una crida a la responsabilitat i a la fidelitat de part d’Israel. Així Jeremies els acusa d’una seguretat barrejada amb arrogància: “Aquest poble ha renegat del Senyor. Ha dit: Ell no és res! No ens passarà cap desgràcia, no ens tocaran l'espasa ni la fam. Els profetes no pesen més que el vent. El Senyor no els ha parlat. Que les seves amenaces recaiguin damunt d'ells!” (Jr 5,12-13).

La falta dels falsos profetes va ser la incapacitat de veure que la situació concreta del poble cridava no a un statu quo, sinó a un canvi radical i a la conversió: “The true prophet must be able to distinguish whether a historical hour stands under the wrath or the love of God” En la seva llarga diatriba contra els falsos profetes, Jeremies els fa aquesta acusació: “No paren de dir als qui em menyspreen: "Tot anirà bé! Ho ha dit el Senyor!" I els més obstinats diuen: "No us passarà cap desastre!”

Però, malgrat aquesta feblesa, hem de considerar quin paper havia de tenir aquest missatge per animar i mantenir l’esperança d’Israel dintre de tants perills i desastres que compta la seva història. Israel, amb la seva història carregada de guerres i deportacions mereixia un missatge de consolació i d’esperança. Era conforme a la manera d’actuar del Senyor des del principi. Sempre el missatge del càstig anava acompanyat d’una obertura a l’esperança i a la confiança: “El Senyor-Déu va dir a la serp: Ja que has fet això, seràs la més maleïda de totes les bèsties i de tots els animals feréstecs. T'arrossegaràs damunt el ventre i menjaràs pols tota la vida. Posaré enemistat entre tu i la dona, entre el teu llinatge i el seu. Ell t'atacarà al cap i tu l'atacaràs al taló” (Gn 3,14-15).

Fins i tot els vertaders profetes no van deixar de banda el missatge de consolació, encara que la gran part dels seus oracles siguin amenaces. Així Isaïes diu: “Consoleu, consoleu el meu poble, diu el vostre Déu. Parleu al cor de Jerusalem i anuncieu-li que s'ha acabat la seva servitud, que li ha estat perdonada la culpa, que ha rebut del Senyor doble paga per tots els seus pecats (Is 40,1-2). Tot el segon llibre d’Isaïes (40-55) és pot anomenar el llibre de la consolació. Fins i tot Jeremies que sembla el profeta de l’amenaça per excel•lència va profetitzar també la consolació d’Israel (Jr 23,1-7).

Només una diferència es nota entre vertaders i falsos profetes: els falsos profetes anuncien la pau i la confiança sense cap condició, mentre que els vertaders la fan precedir del càstig. Així, els vertaders posen la conversió com a condició perquè Déu torni a recordar-se del seu poble. La confiança en la fidelitat del Senyor ha d’anar junt amb l’exigència de la conversió i de la fidelitat de part d’Israel.

3.4. LA FORMA PER LA QUAL EL PROFETA HA REBUT EL MISSATGE.

l’Antic testament planteja les visions i els somnis com mitjans normals de revelació. En la literatura sapiencial i apocalíptica, el somni té un paper molt gran (Gn28,10; Nb 12,6; Isa 28,6). Tanmateix, segons Jeremies, el profeta que rep la revelació mitjançant la visió o el somni és un profeta fals: “He sentit allò que diuen els profetes, com menteixen quan diuen, com si profetitzessin en nom meu: He tingut un somni! He tingut un somni! Fins quan? És que aquests profetes pretenen anunciar la mentida i dir tan sols allò que els passa pel cap? Amb els somnis que es conten els uns als altres, ¿es proposen que el meu poble oblidi el meu nom, com els seus pares l'oblidaren i es fiaren de Baal? El profeta que tingui un somni, que expliqui el seu somni! Però si algú rep la meva paraula, que la transmeti fidelment! Què té a veure la palla amb el gra? Ho dic jo, el Senyor” (Jr 23,25-28). També la remarca d’Amassià a Amos dona la mateixa impressió: “Després Amassià va dir a Amós: Vident, vés-te'n d'aquí, fuig al país de Judà i guanya-t'hi el pa fent de profeta” (Am 7,12). Amassià anomena Amos un vident i li consella de tornar al seu país d’origen per vendre el seu producte de profecia i guanyar-se la vida. Per tot això no mereix cap crèdit.

Justament Lindblom pensa que en un moment donat hi hauria hagut un canvi de sentit per dos motius. El primer seria el costum dels profetes de Baal de recórrer al somni o a les visions en la seva profecia. Així els vertaders profetes haurien volgut distanciar-se d’ells. El segon seria que el somni i la visió eren mitjans preferits dels profetes oficials que els profetes canònics van denunciar com a falsos, una carrera per guanyar la seva vida mitjançant la mentida.

Però tampoc, aquest criteri no ens pot servir amb precisió per distingir el fals del vertader profeta. Ja Amos, uns cinquanta anys abans de Jeremies recorre molt als somnis i visions en la seva profecia (Am 7-9). Podem suposar que entre els dos hi hagi hagut un canvi d’opinió? També el llibre del profeta Isaïes és ple de visions (Is 1,1; 2,1; 6,1).

Fins aquí, veiem que no va ser una tasca fàcil pel poble de distingir el fals del vertader profeta. Tanmateix, tota aquesta legislació ajuntada, podia donar unes indicacions sobre la veracitat o la falsedat d’un profeta. Potser hauríem de matisar una mica i parlar de la veracitat o de la falsedat d’una profecia, ja que un vertader profeta es podia equivocar igual que un fals profeta podia rebre la paraula de Déu (IRe 13).

3.5. LA INTEGRITAT DE VIDA

El profeta havia de profetitzar no només per la seva paraula, sinó també per la rectitud de la seva vida. Havia de ser coherent amb al seu missatge. El relat de la vocació d’Isaies il•lustra aquesta exigència d’integritat: “Aleshores volà cap a mi un dels serafins duent a la mà una brasa que havia pres amb uns molls de damunt l'altar. Em va tocar la boca i digué: Ara que això ha tocat els teus llavis, ha desaparegut la teva culpa, ha estat esborrat el teu pecat.” (Is 6,7). Els vertaders profetes acusen els falsos de mala conducta: La mentida (Jr 23,14; 27,14), l’adulteri (Jr 23,14). Però aqui pensem que l’adulteri es refereix a la idolatria més que a la fornicació. Els acusen també de dolenteria i de profanació del temple (Jr 23,11), de fer negoci amb la profecia (simonia) (Mi 3,11) i de l’hàbit de beure (Is 28,7).

Però, quan intentem mirar dins la vida dels vertaders profetes, hi trobem coses que, pels seus contemporanis, podien passar també per una mala conducta: La rancúnia de Jeremies (Jr 18,21), la venjança d’Eliseu sobre quaranta-dos noiets (2R2,23-24), Jeremies diu una mentida per salvar la seva vida (Jr 38,24-27). Un es pot preguntar també sobre quina opinió podien tenir els contemporanis d’Isaies sobre el fet d’anar nu pels carrers durant tres anys (Is 20,2) o el fet que Ezequiel mengi aliments cuits amb excrements de bou (Ez 4,15), coses que no hauria fet cap Israelita, ja que eren prohibides per la llei sobre el pur i el impur. Encara que s’hagi interpretat com un mitjà de profecia, no era menys una violació de la llei, una mala conducta. (Ez 28,42; Ex 20,26; Ha 2,15; Ez 16,8; Is 47,3; Dt 23,13).

3.6. LA PROFECIA COM A UNA INSTITUCIÓ OFICIAL

L’oposició entre els profetes carismàtics i els profetes vinculats a una institució oficial surt com a rerefons de la veracitat i de la falsedat dels uns i dels altres.. El vertader s’identificaria amb el profeta carismàtic, lliure i solitari, mentre que el fet de ser vinculat a una institució oficial, a un temple o a la cort reial lliga més amb la falsedat. És veritat que la majoria dels profetes reconeguts com a vertaders van actuar en solitari.

Aquesta oposició agafa arrels molt enllà en el temps, al començament de la implantació de les tribus nòmades a Canaan. Cal recordar que el poble de Déu, al començament era un conjunt de tribus nòmades que es van fixar en Canaan uns 3000 anys abans de la nostra era. L’època de l’Èxode va ser també un pas del nomadisme del desert al sedentarisme. Aquest sedentarisme s’ha vist per alguns com un pas vers el sincretisme. I de fet, és en aquesta època que el poble de Déu comença a imitar practiques religioses dels pobles del voltant. “La religion hébraïque devient baalique, non pas seulement par ce que le culte de Baal existe en Canaan, mais par ce que c’est le culte des paysans sédentaires, par ce qu’il répond brutalement aux besoins religieux instinctifs de l’homme de la campagne, de l’am haarets. La prostitution au Baal est donc le corollaire de la sédentarisation progressive d’Israël. Plus celle-ci se dévélopait, plus se manifestait l’autre.”

És aquest fenomen que Jaume Flaquer García anomena la temptació del sedentarisme: “Una vegada el poble s’ha convertit en sedentari, ja a la terra promesa, intentarà també fer sedentari a Déu. És per això que David vol construir un Temple, i Déu inicialment s’hi oposa: Vés i digues a David, el meu servent: “Això diu el Senyor: tu m’has de construir un casal perquè hi resideixi? D’ençà del dia que vaig treure els israelites d’Egipte fins ara, no he residit mai en cap palau; anava d’un lloc a l’altre en una tenda, en un tabernacle. A tot arreu on he anat entre els israelites, m’he queixat mai a cap de les tribus, a qui manava de conduir el meu poble, que no m’haguessin construït un palau de cedre?” (2Sa 7,5-7).

Hi ha certament molts textos en els que es legitima la construcció del Temple de Salomó. Tanmateix en altres textos això no deixa de presentar-se com a una possible temptació d’idolatrar a Déu. El mateix passa amb la institució de la monarquia: el poble demana ser governat per un rei, com els altres pobles veïns; i Déu sembla acceptar-ho només a contracor, ja que el rei és signe de sedentarisme. És per això que la institució del Temple continua essent tan discutida en temps de Jesús, rebutjada pels essenis i criticada pels fariseus a causa de la il•legitimitat dels seus representants... Aquest Déu no només adverteix Israel que ha de continuar essent pelegrí tot i que s’estableixi en la terra promesa i romangui en ella, sinó que prohibeix fixar- lo, acotar-lo i limitar-lo en formes i espais. En espais, en tant que la presència de Déu no està limitada al Temple; i en formes, en tant que cap forma no el pot contenir. Aquest Déu pelegrí prohibeix que se’l representi, ja que això significaria fixar-lo i establir per a ell una forma determinada.”

Per això, els profetes van mantenir l’ideal del desert com a lloc per excel•lència de concòrdia i de fidelitat entre Déu i el seu poble. El refús dels levites de posseir terrenys i camps es pot entendre com una voluntat de guardar aquesta llibertat, ja que la localització s’havia acompanyat de la infidelitat a Déu (Dt18,1-8). “Il y’a d’abord dans ce refus de la terre un refus de l’espace.”

En la mateixa línia, els profetes es van oposar als profetes oficials i als sacerdots vinculats a un lloc (temple, santuari, cort reial) perquè aquesta localització els semblava sospitosa. Localitzats, els profetes estaven sotmesos a l’amo del lloc més que a Déu. Li pertanyien en lloc de pertànyer a Déu: “Després Amassià va dir a Amós: Vident, vés-te'n d'aquí, fuig al país de Judà i guanya-t'hi el pa fent de profeta, però aquí, a Betel, no tornis més a profetitzar-hi, que això és un santuari del rei, un temple de l'estat” (Am 7,12-13). Betel, textualment “Casa de Déu”, s’havia convertit en “Casa de rei”. Igualment, en el llibre dels Reis, el profeta parla dels profetes oficials com a profetes del rei: “Ell ha respost: Seré un esperit que faci mentir tots els seus profetes. El Senyor li ha dit: El seduiràs. Te'n sortiràs. Vés i fes-ho així. Ara, doncs, el Senyor ha posat un esperit de mentida a la boca de tots aquests profetes teus, perquè té decidida la teva perdició” (1Re 22,22-23).

Hi ha una altra raó que ens pot ajudar a entendre aquesta oposició entre els profetes carismàtics i els profetes oficials. La majoria d’aquests estaven vinculats al poder i la crònica de les relacions entre la monarquia i els profetes carismàtics subratlla la mateixa oposició. Ja el llibre de Samuel presenta la monarquia com una usurpació de l’única reialesa que pertany a Déu, un mal que Déu accepta a contracor. El senyor diu a Samuel: “Accedeix al que el poble et demana. No et rebutgen pas a tu, sinó que no em volen tenir per rei a mi” (1Sa 8,7). Pitjor encara, la monarquia va deixar de ser carismàtica (un rei escollit lliurement pel Senyor segons els seus criteris) per ser hereditària. “L’adoption d’un régime héréditaire ne pouvait être que douloureusement ressentie par les habitués de l’inspiration. Ils y voyaient eux, les prophètes, les juges, les élus de Dieu, une tentative de chasser Dieu de la vie politique, de confier la vie du peuple à des hommes n’ayant aucun contact avec Dieu”

No és per casualitat si darrera de cada crisi de la monarquia hi trobem la figura d’un profeta: Ahià en el cisma de 931 aC (1Re 11,26-40), Hanani en la caiguda de la casa reial de Baixà (1Re 16,1-7), Elies i Eliseu en la caiguda de la casa reial dels Omrides (1Re 17-20; 2Re 9,1-13) i Amos en la caiguda de la casa reial dels Jehudes.

Però, no podem plantejar aquest criteri de manera absoluta per a distingir el fals del vertader profeta. Hi ha hagut profetes oficials que van dur a terme la seva missió amb fidelitat al Senyor sense ser sotmesos al poder: “Llavors Micàiehu va anunciar: Veig tot Israel escampat per les muntanyes, com ovelles sense pastor. El Senyor ha dit: No tenen amo. Que cadascú torni en pau a casa seva! El rei d'Israel va dir a Josafat: No t'ho deia? Mai no m'anuncia res de bo; només desgràcies. Micàiehu va afegir: Doncs escolta encara la paraula del Senyor! He vist el Senyor assegut en el seu tron i tots els estols celestials que l'assistien, a dreta i esquerra. El Senyor ha preguntat: Qui seduirà Acab perquè pugi a Ramot-Galaad i caigui en la batalla? L'un proposava una cosa; l'altre, una altra. En aquestes, l'esperit de profecia s'ha avançat i, dret davant el Senyor, li ha dit: Jo el seduiré. El Senyor li ha preguntat: De quina manera? Ell ha respost: Seré un esperit que faci mentir tots els seus profetes. El Senyor li ha dit: El seduiràs. Te'n sortiràs. Vés i fes-ho així. Ara, doncs, el Senyor ha posat un esperit de mentida a la boca de tots aquests profetes teus, perquè té decidida la teva perdició. Llavors Sidquià, fill de Quenaanà, va donar una bufetada a Micàiehu tot dient-li: Com és que l'esperit del Senyor ha sortit de mi per parlar-te a tu? Micàiehu li respongué: ja t'ho trobaràs el dia que t'hauràs d'anar a amagar a la cambra més secreta. El rei d'Israel va ordenar a un dels seus homes: Agafa Micàiehu, porta'l a Amon, el governador de la ciutat, i a Joaix, el fill del rei, i digues-los: Això ordena el rei: Tanqueu aquest home a la presó i tingueu-l'hi amb el pa i l'aigua racionats fins que jo tornaré victoriós. Però Micàiehu replicà: Si tornes victoriós, senyal que el Senyor no parlava per la meva boca” (1Re 22,17-28).

Els profetes oficials van tenir accés a la revelació com els altres (2Re 2,1-5). Amos sembla vinculat a la cort de Jeroboam i això no l’impedeix proclamar el fracàs de la política d’aquest mateix rei (Am 7,10-13).

4. QUE DIR DE TOTA AQUESTA LEGISLACIÓ SOBRE LA PROFECIA?

Cap criteri d’aquesta legislació pres en si mateix no pot solucionar la pregunta de com s’ha de distingir el fals del vertader profeta. Fins i tot els criteris que hem analitzat, ajuntats deixen unes preguntes sense respostes. Els criteris que semblen ineludibles serien el de l’acompliment de la profecia i el de la fidelitat a Déu. Hem vist però que casualment uns oracles dels falsos profetes es van complir (1Re 13), alhora que els oracles dels vertaders profetes no es van complir tots. També la fidelitat a Déu depenia de quina idea de Déu tenia el seu poble. Per a un que té confiança de manera absoluta i amb convicció en la fidelitat de Déu, en l’aliança i l’elecció gratuïta d’Israel de part de Déu, anunciar que Déu destruirà el Temple (el seu lloc per excel•lència) i farà caure el seu poble a les mans dels pagans, això podia semblar parlar en nom d’un altre déu.

Tanmateix, no podem menysprear la importància d’aquesta legislació. Encara que no es pugui aplicar a cada situació de manera absoluta, sembla indubtable que segons la situació concreta del poble en un moment determinat de la seva història, aquesta legislació podia donar indicacions clares sobre la falsedat o la veracitat, la pertinència o el caràcter oportunista d’una profecia. Això pot explicar el fet que, els vertaders profetes, encara que hagin estat rebutjats en el seu temps, hagin tingut seguidors per mantenir el seu missatge al llarg dels sègles fins a l’elaboració de les obres que tenim en la Bíblia, tot i que s’hagi perdut el missatge d’uns profetes que semblen gaudir del favor del poble en el seu temps. La maduració de la consciència del poble sobre la veracitat o la falsedat dels profetes s’ha fet amb el temps. Sembla que el poble es podia equivocar puntualment, però, de generació en generació, l’apreciació es feia més clara. Jesús ho subratlla així en la seva diatriba contra els mestres de la llei i els fariseus: “Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que construïu monuments sepulcrals als profetes i decoreu les tombes dels justos, i dieu: "Si haguéssim viscut en temps dels nostres pares, no hauríem pres part al costat d'ells en la mort dels profetes"! (Mt 23,29-30).

5. CONCLUSIÓ : LA INEVITABILITAT DE LA FALSA PROFECIA

Hi ha dos punts sota els quals volem analitzar aquesta inevitabilitat: el context socioreligiós i la consciència profètica.

5.1. EL CONTEXT SOCIORELIGIÓS

L’autor James L.Crenshaw subratlla quatre obstacles que havia de superar la profecia i el profeta i que feien que el límit entre el fals i el vertader profeta es mogués sempre: El desig de l’èxit, el rei, la teologia popular o el pes de la tradició i l’emergència de la individualisme.

El profeta estava pressionat i això li podia fer fallar, ja que l’acompliment de la seva profecia era una condició sine qua non per que el poble li donés crèdit. D’un costat ell podia anar més enllà de la seva missió, i de l’altre podia dubtar d’anunciar un missatge, ja que Déu o les circumstàncies històriques podien contradir-lo. Això va passar amb Jonas: Desprès d’anunciar la destrucció de Nínive, els seus habitants es van convertir i la seva profecia no va succeir: “ Déu va veure que de fet havien renunciat al seu mal camí. Llavors li va saber greu de fer-los el mal que havia anunciat, i se'n va desdir. Jonàs s'ho va prendre molt malament. Tot enfurismat, va pregar així al Senyor: Ah, Senyor, és ben bé això el que temia quan encara era al meu país. Per això em vaig afanyar a fugir a Tarsis. Sabia que ets un Déu compassiu i benigne, lent per al càstig i ric en l’amor, i que es desdiu de fer el mal” (Jo 3,10-4,2). L’argument de Jonàs fa pensar que el no acompliment de la seva profecia li feia passar als ulls del poble per un fals profeta.

El rei també era un obstacle molt greu al profeta. Ja hem subratllat més amunt com la monarquia va intentar domesticar la profecia per als seus interessos. Hem d’afegir que, quan el rei fallava, no era fàcil pel profeta de fer-li oposició, ja que ell també tenia la representació oficial de Déu com a ministre seu (1Re10,1; 16,1-13). Tots els reis no tenien la humilitat d’un David ni la seva submissió (Sl 132,1). Així els santuaris reials van servir més a la consolidació del poder que a la lloança del Senyor. “ The underlying assumption of king and priests is that the royal sanctuaries exist for the sole function of promoting the welfare of the state, and anyone who fails to comply with this purpose is in danger of the king’s wrath.”

Cal notar també quina influència podia tenir la teologia popular com a obstacle entre Déu, el profeta i el poble. La idea que el poble tenia del seu Déu, de l’aliança i d’ell mateix dintre d’aquest conjunt podia fer que un profeta fos mal entès com si hagués parlat en nom d’un altre déu (Os1,9). Més encara: des del moment en que aquestes conviccions s’havien convertit en una tradició secular, fins i tot el profeta s’hi trobava sotmès i es veia influenciat d’alguna manera.

Sobre la individualisme, els llibres sapiencials, sobretot Job i Quohelet, tenen com a rerefons els canvis que va tenir la consciència religiosa d’Israel quan comença la vida a les ciutats i l’explosió del nucli familiar, que era el context tradicional de la religió d’Israel. Sembla que no hi hagi hagut sempre una sintonia entre l’aliança i la salvació d’una banda, i la realitat històrica que vivien els individus a uns moments. Així podem entendre la reticència del poble contra alguns oracles dels profetes. Parlem de la profecia del càstig; per exemple, com a una generació li podia tocar el càstig de la infidelitat de la generació precedent, ja que la majoria d’aquells oracles eren dirigits cap al futur. Així era entesa la justícia de part de Déu: “Els nostres pares van pecar, però ja no hi són; i ara nosaltres paguem les seves culpes » (Lm 5,7).

“There is a real sense in which much so-called false prophecy was an attempt to justify the ways of God to man. To one who assumes the justice of God, a word of judgment upon all Israel means that the righteous will be punished along with the wicked. Therefore, it may be that many so-called false prophets uttered their messages out of a genuine desire to see God reward goodness, as well as a conviction that such would be the case. If one recognizes the presence, even in the most wicked generation, of a small group of faithful believers, it is easy to understand how some prophets would proclaim well-being, for the piety of the true people of God could not be in vain. Furthermore, it is likely that many of the oracles of shalom were directed at this small conclave of true, obedient children of God, and were only subsequently taken to be general oracles for all Israel. The moving etiological narrative of the destruction of Gomorrah (Gn 18) has as its main point the conviction that Yahweh acts in justice even when destroying entire cities.”

Israel, al llarg de la seva història carregada de tants desastres necessitava la paraula de Déu per a donar uns aclariments i orientacions. Però, hi va haver uns moments en que el Senyor callava justament quan el poble necessitava més que mai la seva paraula. Llavors, es pot pensar que alguns dels profetes intentaven actualitzar el missatge del passat aplicant-lo a la nova situació, un procediment més o menys semblant a l’hermenèutica actual. Això sembla insinuat en l’acusació que els fa Jeremies: “Estic contra els profetes que usurpen les meves paraules i se les passen l'un a l'altre. Ho dic jo, el Senyor.” (Jr 23,30).

Però tot això que acabem de dir suggereix també un profeta que camina entre la certesa i el dubte, entre la claredat i la incomprensió.

5.2. LA CONSCIÈNCIA PROFETICA

En llegir la literatura profètica, sembla que el profeta, de cop i volta, no tenia prou clar el contingut de la seva missió i totes les seves implicacions. Ho anava descobrint a poc a poc. Per això és podia equivocar. Alguns procediments dels profetes semblen un intent de limitar el marge d’error, de corregir oracles del passat o de canviar-ne el contingut i l’orientació:

- Ezequiel havia anunciat la presa de Tir per Nabucodonosor (Ez 26-28). Quan aquest va fracassar, ell va canviar l’oracle i va profetitzar que prendria l’Egipte encara que no hagués pogut prendre Tir (Ez 29,17-20).

- Els profetes van anunciar que, pel que tocava a l’acompliment de la seva profecia, calia esperar encara, considerar l’essencial i no els detalls, o fins i tot que faltaven algunes condicions abans que tot succeís (Am 5,15; Mi 5,1-3).

- Sovint els profetes fan oracles sobre esdeveniments que estan succeint en aquest moment i hi donen un contingut religiós girat cap al futur (Is 45,1-7).

- Les generacions posteriors van fer la interpretació dels oracles i els atribuïen un contingut nou suposant que hi era amagat des de l’inici. D’aquesta manera el Nou Testament va veure en Jesús de Natzaret el nou David anunciat pels profetes, encara que no fos rei com s’havia anunciat. Joan Baptista serà vist com Elies que havia de venir (Ml 3,23; Mt 17,11-13; 11,14).

Mark O’Brien i Antony Cambell subratllen així el fet que el profeta es pugui equivocar car no tenia clara la clau d’interpretació de la història profètica de la qual era protagonista: “Los libros de los Reyes presentan otro aspecto digno de ser tenido en cuenta: la relación entre la palabra profética y sus portadores. Se describe a los profetas como personajes poderosos autorizados por Dios para confrontar al pueblo y sus dirigentes con sus propios pecados, pero también los profetas fallaron. Los portadores de la palabra de Dios pueden ser engañados como cualquier otro (1Re 13); sufrir una masiva pérdida de fe (así Alías en 1Re 19); tener obnubilada su visión profética en un momento crucial (así Eliseo en el episodio de la sunamita de 2Re 4). El hecho de ser profetas no los libra de los limitaciones y fallos propios de su condición humana”

Sense deixar de tenir en compte les particularitats de cada profecia, de cada profeta i de cada context, el document de la Comissió Bíblica Pontifical fa unes observacions sobre les profecies messiàniques que es poden aplicar a la profecia en general: “En procédant à une continuelle relecture des événements et des textes, l'Ancien Testament lui-même s'ouvre progressivement à une perspective d'accomplissement ultime et définitif. L'Exode, expérience originelle de la foi d'Israël (cf Dt 6,20-25; 26,5-9), devient le modèle d'ultérieures expériences de salut. La libération de l'exil babylonien et la perspective d'un salut eschatologique sont décrits comme un nouvel Exode.40 L'interprétation chrétienne se situe dans cette ligne, mais avec la différence qu'elle voit l'accomplissement déjà réalisé substantiellement dans le mystère du Christ.

La notion d'accomplissement est une notion extrêmement complexe,41 qui peut facilement être faussée, si on insiste unilatéralement soit sur la continuité, soit sur la discontinuité. La foi chrétienne reconnaît l'accomplissement, dans le Christ, des Écritures et des attentes d'Israël, mais elle ne comprend pas l'accomplissement comme la simple réalisation de ce qui était écrit. Une telle conception serait réductrice. En réalité, dans le mystère du Christ crucifié et ressuscité, l'accomplissement s'effectue d'une manière imprévisible. Il comporte un dépassement.42 Jésus ne se limite pas à jouer un rôle déjà fixé — le rôle de Messie — mais il confère aux notions de Messie et de salut une plénitude qu'on ne pouvait pas imaginer à l'avance; il les remplit d'une réalité nouvelle; on peut même parler, à ce sujet, d'une « nouvelle création ».43 On aurait tort, en effet, de considérer les prophéties de l'Ancien Testament comme des sortes de photographies anticipées d'événements futurs. Tous les textes, y compris ceux qui, par la suite, ont été lus comme des prophéties messianiques, ont eu une valeur et une signification immédiates pour les contemporains, avant d'avoir une signification plus pleine pour les auditeurs futurs. Le messianisme de Jésus a un sens nouveau et inédit.

Le premier but du prophète est de mettre ses contemporains en mesure de comprendre les événements de leur temps avec le regard de Dieu. Il y a donc lieu de renoncer à l'insistance excessive, caractéristique d'une certaine apologétique, sur la valeur de preuve attribuée à l'accomplissement des prophéties. Cette insistance a contribué à rendre plus sévère le jugement des chrétiens sur les Juifs et sur leur lecture de l'Ancien Testament: plus on trouve évidente la référence au Christ dans les textes vétérotestamentaires et plus on estime inexcusable et obstinée l'incrédulité des Juifs.

Mais la constatation d'une discontinuité entre l'un et l'autre Testament et d'un dépassement des perspectives anciennes ne doit pas porter à une spiritualisation unilatérale. Ce qui est déjà accompli dans le Christ doit encore s'accomplir en nous et dans le monde. L'accomplissement définitif sera celui de la fin, avec la résurrection des morts, les cieux nouveaux et la terre nouvelle. L'attente juive messianique n'est pas vaine. Elle peut devenir pour nous chrétiens un puissant stimulant à maintenir vivante la dimension eschatologique de notre foi. Nous comme eux, nous vivons dans l'attente. La différence est que pour nous Celui qui viendra aura les traits de ce Jésus qui est déjà venu et est déjà présent et agissant parmi nous ».

Per acabar, podem dir que el conflicte entre els vertaders i els falsos profetes, potser més que un conflicte entre profetes, era un conflicte entre ideologies i teologies diferents.

BIBLIOGRAFIA

1. A. NEHER, L’Essence du Prophetisme, Calmann-Lévy, Strassbourg, 1972.

2. Comentario Bíblico Internacional, Verbo Divino, Auda de Pamplona, 41, 31200
ESTELLA (Navarra), 2000.

3. HESCHEL, The Prophets, JBL, Massachussets, 1962

4. H. H. ROWLEY, The Doctrine of Election, Magnum, London, 1988

5. H. ROBINSON, Prophecy and Prophets, J.P Hyatt, Mishgan, 1965

6. J. FLAQUER GARCÍA, Vides Itinerants, Quadern CJ N. 151, Desembre 2007,
Generalitat de Catalunya.

7. J. L. CRENSHAW, Prophetic Conflict, Walter de Gruyter, New York, 1971.

8. W. VOGELS, Les Prophetes, Novalis, Quebec, 1990.